GENÈRICA

        Algú, de tants, és mort
d’això que amb comuna i gens rara conveniència
hem anomenat llarga malaltia, un fer-se
el misteri misèria que tothom sap.
        Una altra encara, i tantes, escorxada
en brut, ben admesa, a despit, la sega,
dolor de domini arrancant l’espina,
armada la mà en el despull
incontinent de l’amo, ous i barró, barra
d’esbarzer estèril, sòl caduc.
        Sordegen els rocs, muts i cecs,
estibes de matèria d’on mai vocals ni consonants
diran t’estimo, estima’m, ser jo o ser tu:
s’inflamaria l’aigua immòbil,
les cèl·lules inertes esclatarien:
no són el cor, la pell, la carn,
la tremolor de saber-ho i saber-se,
i no perquè hi vagui l’espècie —determinació
efímera—, sinó perquè és d’aquest trèmol
que els àngels efímers són. (I són.)

(L’autor del poema és l’autor del bloc.)

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*