Atzabeja

Poesia i altres pedregades

Gerard Manley Hopkins

Gerard Manley Hopkins (Stratford, 1844 – Dublín, 1889) és, segurament, un dels poetes més poc coneguts, no tan sols fora del seu país, sinó també en el seu (en el supòsit que hi hagi països “propis”). Anglicà convertit al catolicisme, de salut sempre feble, morí com a professor del College de Dublín. Poeta de vers potent, alçurador i alçurat, encès sense ser incendiari, lliurat a l’exploració de maneres de dir que responen més al ritme global de la frase que als peus de clàssica tradició. La seva, és una poesia que camina sovint entre foscors (els bíblics valls ombrius) però com si les il·luminés d’ella mateixa, amb la llum que desprèn: una llum, potser, que la flama de la transcendència encén i on aquesta s’inflama.
A despit que no publiqués en vida, només postmort (1918), es tracta d’una de les poesies més brillants (en els dos –pel cap baix—sentits de la paraula) i de més impacte sobre el lector (però cadascú s’ho sap) de la sempre puixant anglosaxona catarata.

(La versió, que no traducció, al català és de l’autor del bloc.)

LA FESOMIA DEL PASTOR
DAVANT L’ESPURNA BIFURCADA EN REFLECTEIX

La fesomia del pastor davant l’espurna bifurcada en reflecteix
l’horror, la glòria i l’estrall. Els àngels
es desplomen, són torres del cel –un enfilall
de clams majestuosos, gegants i justos.
L’home, però –bastida d’ossos trencadissa,
que alena des de la infància a la ranera
de l’edat, amb alè que és el nostre memento mori–,
té una viola prou baixa per als tràgics tons?,
ell!, que viu amb la mà a la boca i fa de ventre avergonyit,
i que per més que se’n pregoni el nom,
no és més que un paio qualsevol, per companya una meuca.
I jo que moro aquestes morts, que n’abrando la flama,
que… en culleres llises espio el reflex emboçat de la vida, hi esbravo
les tempestats, la febre i el foc que m’angunien.

… …

‘THE SHEPHERD’S BROW,
FRONTING FORKED LIGHTNING, OWNS’

THE SHEPHERD’S brow, fronting forked lightning, owns
The horror and the havoc and the glory
Of it. Angels fall, they are towers, from heaven—a story
Of just, majestical, and giant groans.
But man—we, scaffold of score brittle bones; 5
Who breathe, from groundlong babyhood to hoary
Age gasp; whose breath is our memento mori—
What bass is our viol for tragic tones?
He! Hand to mouth he lives, and voids with shame;
And, blazoned in however bold the name, 10
Man Jack the man is, just; his mate a hussy.
And I that die these deaths, that feed this flame,
That … in smooth spoons spy life’s masque mirrored: tame
My tempests there, my fire and fever fussy.

.


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.