El que diu no / El que viu sí

EL QUE DIU NO
EL QUE VIU SÍ

Ho dic avui
perquè el demà no és
fora de l’ara:

tot allò
que d’una boca surt
paraules
gemecs
blans blablejos
i troba budell i l’esventra
ganivets
i algú xiscla de sobte
incisió fondal
i de li glaça el cos
amunt la pell
front davallant
i tota pensa és roca
bloc granit
i el trau del semaler
didalet de sal
verdet
de morella
el·lipsi
de tió encès
i en el desfalc oblong
derelicte
la sínia del pit
la caverna entera de la còrpora
ulls braços clot buit de la mà
ni un sol
guany retingut
a la menuda,

dit d’un cop
anell de fusta els anys sota l’escorça
tanta frisança als mots
empudegant-nos
ensumant-nos
els esvorancs francs
dolor dolor dolor dolor (la)
de viure ser
l’os rosegat i
tot
arrossegat
dins d’un gran òvul gèlid
l’estilet ocult
i tot i així
a despit tan estrany
tan d’improbable concatenació
de fets
aquesta sèmola d’aire i
empelt de fil·loxera
tot
i tota ella
és
claredat o
si voleu
ret de cèl·lules translúcida
muret de cel·lofanes
raó del sí i del no i
desraó
tant com desfici
de ser
gotim
de prometatges re(i)als
argolla
del gruix del temps
desinència
amb consistència pròpia
no d’això
no d’aquells ni d’aquests
sinó
d’ara encara
bòrnia voluntat
que és
sí ferm d’ara
i no tan sols d’aquí.

 

(L’autor del poema és l’autor del bloc.)

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*