Hugo Mujica

Hugo Mujica (Buenos Aires, 1942) és un dels grans, un poeta argentí de llarg recorregut vital que va des de la contracultura novaiorquesa d’un Grinsberg fins a la “cosmicitat” del zen passant per l’estada durant set anys en un monestir trapenc (amb vot de silenci), la seva formació com a sacerdot i el fet de convertir-se en un dels més clars exponents del corrent ecumènic que més caracteritza avui l’espiritualitat més autèntica i renovada del nostre món.

Dir que la poesia d’Hugo Mujica és un flux més de la manifassejada torrencialitat americana fóra, en aquest cas, un error. La seva poesia no té res a veure amb torrents (tret de l’energia i la força), sinó que sota la brúixola de la frase poètica més que no pas del vers (i això sí que és molt característic de les poètiques llatinoamericanes), el subjecte poètic no és, pel que fa a Mujica, el que s’expressa en el poema, sinó que, podríem dir, és el poema en si, la paraula que el forma, que vellutadament i sense cap aparent esforç s’hi vessa i s’escampa regant-ho tot fins a l’arrel. En els seus propis mots: “”el que se demora en las palabras para ver qué más tienen que decir además de lo que ya dijeron”.

La poesia de Mujica és amor, sensual, passional. A la manera d’un Juan de la Cruz, es bolca en el vers, s’hi despulla, s’hi lliura, s’hi dóna, és un humà kenòtic a l’alçada del déu, kenòtic també, del qual parla, un déu que s’aliena en l’home i el divinitza en la mesura mateixa que s’humanitza ell mateix.

El poema reproduït em sembla una mostra esplèndida de tot plegat.

HAY PERROS QUE MUEREN DE LA MUERTE DE SU AMO

Hay perros
que mueren de la muerte de su amo

cuerpos que no hacen el amor,
hacen el miedo

que no se agitan,
tiemblan.

Y hay hombres
en los que muere dios
como una gota de lacre
sobre el pecho
de un torso de mármol,

son los que lloran cuando creen
estar hablando,
o gritan soñando, pero al alba
olvidan el grito
con que encendieron la noche.

Hay hombres en los que gime dios
por no encontrar un hombre
donde morir de carne,

pero no llora como quien lo hace
solo,
llora como quien llora abrazado a un niño.
.

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*