Atzabeja

VENT BLANC

L’aire és absent. Un vent
de color blanc s’aploma de cop sobte
i fa que es revoltin faldilles,
les que hi hagi, i llençols simbòlics
fets per a la cridòria als balcons,
encara en queden. No és l’hora
de ni un adeu en la corporació orgànica
dels éssers, el desig s’escura
la gargamella amb els mateixos llots
de sempre i la por s’escandeix
entre la multitud
com des d’ahir i abans d’ahir i els segles,
arribats que fórem sense cuirassa
i amb un excés de melsa
per al cor, inútil com a fera.
El vent blanqueja els ossos morts, exhuma
els llavis, enrogeix les llengües
i les enlaire sobre de corrents càlids
padró del que es mou i recerca, i, ample el pit
o estret, espera per anunciar-hi
noms, mans, a les palpentes tactes, l’altre
que et reconeix i traspassat
el traspasses, i d’on es diu, es diu,
que s’hi pareix un infinit de mútua pau o de pau
dòmita, i d’on saber-se i d’on saber
és un nombre que sobreïx qualsevol aritmètica.

(L’autor del poema és l’autor del bloc.)