Jordi Roig Pi

Jordi Roig Pi (La Palma de Cervelló, 1957) ha tret un nou llibre, Escopir al fang, subtitulat Redempció, premi Josep Maria López-Picó de l’any 2017, que s’afegeix als premis anteriors obtinguts; és l’últim para ara i no serà pas el darrer perquè la poesia que Roig du a dins (en el seu cas, qui sap si en una part literalment del cos orgànic ja que, com diu, m’han fet anàlisis de sang i han vist / un excedent de rancúnia al fetge) és de les que no tenen aturador, tret que el poeta (però, hi ha poetes o només poesia?) s’ho deixi ben tancat en algun lloc sense por als riscos carcinògens que pugi comportar.

Hi ha una poesia feta des del pensament reflexiu o lògic, fins oníric i tot, que vol dir que al final respon bàsicament a una poesia sotmesa a l’artefacte. I m’estaré prou de negar-li pans i sals, perquè ha donat lloc a meravelles estètiques, que no implica despullades d’ètica, ben al contrari en ocasions, com ara les d’un Carner o un Riba (aquest, però, a una certa distància de l’altre), posem per cas. I hi ha una poesia el fonament de la qual, la carn i la sang de la qual, més que el vers, és l’emoció, el crit, el lament, la nafra, l‘encarnació gairebé d’un dolor humà que supera el subjecte per esdevenir universal, com si diguéssim, la concreció en el singular del sofriment infinit d’un Déu.

La poesia de l’autor de La Palma pertany a la segona categoria, en el benentès que ni la primera té perquè prescindir de l’emoció, ni la segona veure’s desproveïda de la màquina de poetitzar. No és qüestió d’exclusivitats en brega, sinó potser de preferències, naturals o adquirides, o tal vegada el resultat de pre-posicions derivades de les roves mètriques de càrregues conscients i/o inconscients que, no solament arrosseguem, sinó que són amb les que eixim ja a la llum del món.

Per tant, precisem ara que els poemes de Jordi Roig, per més que en esquitxin d’aquesta barreja de dolor, crit i sang, que compon el fang que els sustenta, que ens sustenta, són d’una perfecció formal comptable i completa: decasíl·labs del primer al darrer vers sense màcula. Per això sol ja tenen valor intrínsec, un valor que, per dissort, molta de la poesia d’avui dia ignora. Ara, que quedi clar, el lament del subjecte poètic que exagerant molt poc podríem qualificar de jobià, presideix l’obra sencera de l’autor. Mireu:

Cada dissabte Déu desplega un mapa / ple d’errors
Si em moro sense fer les escriptures / digueu al banc que soc un home de lletres
Es pot trencar la mirada amb un roc?
I al final de la barra hi ha una tarda / que penja d’un filferro ple de baves
Tots els hiverns que vaig estar malalt / només tenia boques per fingir / i flors per embrutar la soledat
Tot el que va passar quan érem joves / s’ha rovellat sota el blanc dels llençols
Es treu la pell i encara fa pudor. / Es descorda les ungles de cosir
Es torna humà. Es torna perillós.
És allà, sola. Duu els cabells llargs, / s’ha deixat créixer els dits de perdonar
Escric perdona amb l’essa de sorra / i em redimeixo amb llapis i minúscules

Podríem seguir. El Jordi té una gran facilitat, segurament molt treballada, per als jocs de paraules, però no per al joc gratuït, encara que d’aquest n’hagin sortit troballes, brillantors i fins i tot colpidors versos, sinó com a instrument al servei d’allò que es vol expressar o, més aviat, que s’intenta expressar, tenint en compte que un autor és, com se sol dir si més no des de Mallarmé, qui menys sap, no el que ha volgut dir, sinó el que diu. De tota manera, la poesia es re-crea quan el lector la llegeix; aleshores s’inicia un nou món.

Dues reserves. L’autor fa explícita la palanca sobre la qual el llibre és crescut: una pel·lícula anglesa que aquí es titulava així, Redempció. Per a qui escriu aquest bloc i aquesta crítica, li resulta una limitació o, més ben dit, un condicionament: no deixa de recordar-li les imatges fílmiques i això li “interfereix” la possibilitat de re-significació i re-suggerimentació pròpies. Vol dir que, per exemple, molts dels textos (tots?) de Foix, tal com ja indicava Vallcorba, poden tenir un referent en una simple anècdota de ben poc valor per ella mateixa, i no cal saber-la, perquè el que importa és la capacitat d’incitació i mobilització que té per a la nostra imaginació i sensibilitat. I Foix en té molta. No tant Brossa.

La segona. El misèrrim autor d’aquest bloc està una mica tip dels pròlegs que, suposades patums de la literatura i, sobretot, de la poesia, fan als llibres d’autors no tan re-putats: autèntiques “monstruositats” egòtiques adreçades, per volguda voluntat o no, a la seva posterior edició algun dia en un recull de textos equivalents del prologador, i no pas pensades per al reforç i l’estímul a la lectura del llibre prologat. I encara més, tenim al pessebre català una perversa creença que tot el que està relacionat amb la poesia, ja sigui crítica, comentari, revisió o nota, o pròleg, ha de revestir-se de lletra i volada d’una pretesa gran alçada poètiques. I el que sol passar és que es queda, aquesta vegada sí, en pur artefacte retòric.

Llegiu Jordi Roig Pi.

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*