Senglars

SENGLARS

Pel costat del velòdrom,
tan tranquil, feia via un porc,
senglar. Tot just
obria l’ull groguenc el fanalet,
banda del bassal noble
blau brut i vell.
Quin sotrac, la salvatgia per l’ínclita
urbs, feta, però i molt, al trànsit de derrotes
i al solc paït.
Repicar?, el 112?
Calia esverar el ferro per un únic
pèl aspre i ullal fer?
I ca.
     Més amunt, els cadells
no llops encara
i encara no desperts, esperen, què?
Què voldrà dir saber?, Sabem
l’altre, aquest jo, aquest tu?
Estar aturat, no esperar res —quin riure
que hagi de ser a la cantonada— és saviesa
de saber o tot just vèrbola?
          A dalt, la dida impertorbable llu
com cada jorn, orba
als eixams que al davall s’immolen.

(L’autor del poema és l’autor del bloc.)

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*