Atzabeja

Sharon Olds (San Francisco, 1942) és una de les més destacades poetes nord-americanes vives, si bé no la més popular ni la més coneguda, fora i dins. De llenguatge directe, despullat i expressió crua, llevada gairebé de pell, l’autor del bloc fou sacsejat en llegir-la més que no ho havia estat per (suposats) maleïts com ara Catul, Buckowsky, el nostre Bauçà o el grup francès de Verlaine i Rimbaud, en part d’un cert épater les bourgeois unes quantes dècades després. Per fort que sigui el vers de Sharon Olds, mai deixa de cremar per dins per mor d’una emoció intensa i una sensibilitat profunda que ho travessen tot, i no en darrer lloc l’eix de la forma, per dir-ho a l’estil del formalisme rus. Tot i que s’ha escrit que un dels pilars de la poeta és el cos (i allò sexual), entenc que, deixar-ho així, és fer curt de llarg (permeteu-ho). La poesia de Sharon Olds revela carències i nafres profundes d’això que en diem l’ésser humà, les quals el cos (material) no fa altra cosa que reflectir o transmetre. La seva poesia parla més del cos imaginari freudià que del real, per més que aquest hi sigui ben present. Una poesia viva.

El fragment reproduït a sota és del poema que encapçala el llibre amb el qual l’autora es va fer conèixer de manera sorollosa i reconeguda.

La versió al català és de l’autor del bloc.

 

SATAN DIU
(Fragment)

Estic tancada en una caixeta de cedre
amb la imatge d’uns pastors enganxada al damunt
a la part del mig, entre talles.
La caixa es dreça sobre unes potes tortes
i té un pany daurat amb la forma d’un cor,
sense clau. Jo miro d’escriure
com m’ho faig per sortir de la caixa closa,
que fa olor de cedre. Satan
s’acosta i diu: Et trauré. Digues,
el meu pare és una merda. Dic,
el meu pare és una merda. Satan
riu i diu: S’està obrint.
Digues, la teva mare és una alcavota.
La meva mare és una alcavota. Alguna cosa
s’obre i s’esberla quan ho dic.
L’espinada s’eixampla a la caixa de cedre
com el dors rosa del fermall d’una ballarina
amb un ull de robí, que jeu al meu costat
sobre el ras de la caixa de cedre.
Digues, merda, mort, digues, que es foti, el pare,
em diu, Satan, a cau d’orella.
La dolor d’un passat reclòs zumzeja
a la caixa infantil damunt la calaixera, dessota
el terrible ull rodó del llac
amb aiguaforts amb roses, on
el desdeny d’ella mateixa es mira fit a fit la tristesa.
Merda. Mort. Que es foti el pare.
Alguna cosa s’obre. Satan diu,
Oi que et sents molt més bé?

….

SATAN SAYS
(Fragment)

I am locked in a little cedar box
with a picture of shepherds pasted onto
the central panel between carvings.
The box stands on curved legs.
It has a gold, heart-shaped lock
and no key. I am trying to write my
way out of the closed box
redolent of cedar. Satan
comes to me in the locked box
and says, I’ll get you out. Say
My father is a shit. I say
my father is a shit and Satan
laughs and says, It’s opening.
Say your mother is a pimp.
My mother is a pimp. Something
opens and breaks when I say that.
My spine uncurls in the cedar box
like the pink back of the ballerina pin
with a ruby eye, resting beside me on
satin in the cedar box.
Say shit, say death, say fuck the father,
Satan says, down my ear.
The pain of the locked past buzzes
in the child’s box on her bureau, under
the terrible round pond eye
etched around with roses, where
self-loathing gazed at sorrow.
Shit. Death. Fuck the father.
Something opens. Satan says
Don’t you feel a lot better?
.