Un tomb per la vida i la mort

Hi ha qui ha reivindicat el suïcidi com a l’acte més radical de llibertat. Hi ha qui l’ha tingut com a defensa. Algú cantava el morir com a més senzill que el viure, més difícil aquest. Hi hagué qui anhelà la mort com a dolcesa i porta a la vida de debò. La vella religió martellejava la vall de llàgrimes i la remissió de pecats de què tots som portadors: la vida com a penitència. La psicoanàlisi il·lustrava l’assassinat d’un pare primigeni i la pulsió de mort, com a pacificadora (mortal) de l’angúnia de viure. El romanticisme modern i no tan modern, estengué l’eslògan: viu de pressa, mor jove i deixa un cadàver bonic. Drogues, unidimensionalitat, horitzó del dia a dia (carpe diem malbaratat!), massificació i tecnociència deïficada, hegemonitzen la sola supervivència a jorn d’avui, sense cap altre sentit que no sigui el de durar; una mena de mort col·lectiva ambulant.

Qui defensa la vida? Qui l’activa, la vivifica? Pensar, parlar, sentir, estimar, doldre’s, penedir-se, madurar, donar i donar-se, créixer d’experiències, compartir, i, sí, també morir, que és la balança de la vida i, potser, el que més valuosa la fa. Qui vol viure per sempre? Som responsables del que tenim i del que deixarem a les generacions per venir; però som responsables sobretot del fet que vinguin! (els hem de deixar lloc i lloc, un de millor del que hem rebut). La responsabilitat hauria de ser la pedra filosofal d’una ètica pròpiament humana, i en canvi, qui no s’espanta d’assumir la part de responsabilitat que li pertoca? La llibertat implica responsabilitat, i l’una i l’altra ens terroritzen. La llibertat fa por, que digué Fromm. Un australià se suïcida, amb assistència mèdica, perquè ja havia viscut prou, mentre que una vida molt llarga (la immortalitat com a procura màxima) és el desig generalitzat de set mil milions d’éssers desitjants, desig, però, regit per temors i una infantil omnipotència. I tanmateix, l’anhel no hauria de ser, curta o llarga, el d’una vida plena? Morir, llavors, no fóra tan penós, sinó un adéu, tan sols, pacificat.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de General i etiquetada amb , , , , , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*