Atzabeja

Badiou parteix de la crida, d’una situació que ens crida a intervenir-hi, a comprometre’ns, sigui per una qüestió de justícia, de llibertat, de solidaritat o qualsevol altra (per exemple, ell mateix és des de fa dècades un membre actiu en pro de la resolució dels conflictes amb la immigració a França). Se sent la crida, un se’n fa conscient, i es compromet. Just en el moment mateix de la presa de consciència i del compromís, es crea el subjecte ètic, que és, d’altra banda, l’únic subjecte vàlid, perquè els altres són senzillament individus immersos en el flux incessant i determinat del “món donat”, el món de les totalitats, del sentit, com ell en diu, que respon tan sols a les relacions causa-efecte, mecàniques i deterministes, al món, si es vol, de la necessitat i no al de la llibertat. I com s’obra el “miracle” que du de l’individu al subjecte?

Badiou utilitza quatre categories lògiques, del pensament i, doncs, del llenguatge, que anomena substractives (generen un buit en la situació donada, real): la indecidibilitat (cap argument és suficient per poder prendre una decisió o s’equilibren els pros i el contres), la indescernibilitat (valors o conceptes que se superposen o s’interconfonen), el genèric (no singularitzable ni fixable) i la innomenalitat (el que no es pot conèixer, determinar, ni, per tant, diguem, parlar-ne). En el moment en què conflueixen aquestes quatre categories del pensament i una “situació”, alguna cosa fa clic i el subjecte (ja ètic i sorgit del mateix clic) accedeix a un altre nivell de realitat, o, més ben dit, a un nivell que el clic obre i que és en la mesura només que el subjecte (ètic) és. La crida és, per definició, impossible de satisfer, ja que és més que cada situació concreta. En altres paraules, accedeix a una dimensió d’infinit, o, en boca de Badiou, d’eternitat, atès que és un nivell sempre (estem fora del flux causa-efecte que és el del temps normal, finit) existent per més que només existeixi en la conjunció de subjecte i buit.

Levinas se separa unes quantes passes de Badiou, sobretot perquè, mentre que el subjecte badiounià és autònom, el levinasià és heterònom: un subjecte és perquè hi ha l’Altre (el rostre de l’altre). L’altre, és a dir, un altre jo, és sempre aquí, davant nostre, des del primer moment, ens crida (el desitgem, l’estimem, el volem posseir, l’odiem, el rebutgem…): és només en la relació amb tu que sorgeix jo. En la relació amb l’altre es produeix el que Levinas anomena una curvatura de l’espai intersubjectiu, accedim a un altre nivell de realitat, una transcendència, dimensió també, per definició, infinita, no determinada ni determinable des del subjecte mateix, que és finit. I infinita també perquè, com és obvi, per molt que aspirem l’altre, mai el podrem incorporar del tot: un jo no cabrà mai per complet dins d’un altre.

Least but not last, per a Levinas, quan el subjecte pensa en l’infinit, se n’adona, pensa sempre més del que pensa, hi ha sempre un excés en el pensat que resulta inaprehensible; com en la situació badiouana, s’està, per dir-ho així, en el camp de l’absolut (allò tot altre) o l’infinit, i, per tant, en la incognoscibilitat i innomenalitat (encara que Badiou no diu que sigui indicible, sinó poc dit).

Situació, esdeveniment, presència, do, ser, diferència, crida (Badiou, Levinas, Heidegger o, millor, Shurmann, Derrida, fins i tot sant Pau), són tot eternitats, infinits, altres, absoluts…, però no absoluts que són per si mateixos, hipostasiats, sinó que es tracta sempre d’allò que, com que hi és, excedeix a, però existeix només per i amb, el subjecte finit.

(fi de la segona part)