Atzabeja

CARREUS PER BOCA

Una llengua tan dura a l’hora
d’endreçar els verbs i els substantius
que un voldria, i encara,
els adjectius, és un doll bàrbar
de sotracs fendint la indúctil ment, orba
a l’acte simple d’una mà alçant-se cap a l’arbre
per atènye’n el fruit. Segur,
la carcanada és vella i els hàbits adquirits,
com se sol dir, a la tendra edat,
són esdevinguts càrrega feixuga i atots de dèbits
i carreus, d’altre nom angúnies i pors.
No és cosa de ser inapte a dir;
és un exemple: a l’hora de la mort,
les mans de la mare eren transparents,
de gebre i ambre, marbre, pura evanescència;
les altres damunt seu, secs còdols
de full de ganivet. És dit.
Les mans, ho sap tothom, s’hereten,
i l’hereu sap quin afrau parla quan ho diu.
Sentir i dir no són l’alba i el ponent del dia.
I no fa de penyora serrar les dents.

[L’autor del poema és l’autor del bloc.]