Carol Ann Duffy

Carol Ann Duffy (Glasgow, 1955) és la primera poeta guardonada amb el Laureate anglès de poesia en 400 anys. Està tot dit. Autora d’una poesia característica plena d’ironia i humor (i a despit d’això, no gens desproveïda de subtilíssima emoció), de llenguatge al més planer possible, qualificat per algú com a splash, és una “brillant” continuadora de la tradició d’escriure com “d’estar per casa” anglosaxona a l’hora de fer poesia, i no tan sols poesia, diguem-ne, col·loquial, de tu a tu, capaç de ser creada tranquil·lament per un conductor d’autobús amb dots, però de situar el lector en el desconcert que fa possible una mirada diferent cap al món i cap a les coses i persones que el moblen (permeteu-me el mot a tall d’ironia lleu cap al pragmatisme quotidià del planeta, dit a l’engròs, english-speaking). Sense ser una poesia, al meu parer, de gran seducció, dic sigui pel broc gros, crec que paga la pena fer-hi una ullada de tant en tant, al capdavall, la influència en la poesia (o la música) nostrada de les darreres dècades és notable. Com sempre els poemes d’origen es reprodueixen més avall.

[La versió en català, que no traducció, és de l’autor del bloc.]

 

SI FOS MORTA

Si fos morta,
esgarriats els ossos
com rems perduts
en la fondària, anats en terra,

o negats,
i el crani
una petxina que escolta
en l’obscur llit de l’oceà;

si fos morta,
i el cor
adob suau
per a una roja, roja rosa,

o abrasat,
i el cos
un grapat de sorra que es llança
al rostre del vent;

si fos morta
i els ulls
cecs a les arrels de les flors
plorosos al no-res;

juro que el teu amor
em trauria
del sepulcre
de carn i os,

talment Llàtzer,
famèlica d’aquest,
i aquest, i aquest,
teu estimat bes.

POEMA FOSC

Si penses que la foscor
és un parc negre
i la lluna una pilota que fa bots,
llavors de res no hauràs
de tenir por.

(Llevat dels aliens…)

:::::::::::::::::::

If I Was Dead

If I was dead,
and my bones adrift
like dropped oars
in the deep, turning earth;

or drowned,
and my skull
a listening shell
on the dark ocean bed;

if I was dead,
and my heart
soft mulch
for a red, red rose;

or burned,
and my body
a fistful of grit, thrown
in the face of the wind;

if I was dead,
and my eyes,
blind at the roots of flowers,
wept into nothing,

I swear your love
would raise me
out of my grave,
in my flesh and blood,

like Lazarus;
hungry for this,
and this, and this,
your living kiss.
The Darkpoem
If you think of the dark
as a black park
and the moon as a bounced ball,
then there’s nothing to be frightened of
at all. 

(Except for aliens…) 

.

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*