Atzabeja

En realitat, a Dostoievski, la presència abassegadora del mal li serveix per plantejar el que de fet li interessa: que l’ésser humà és radicalment lliure i que per això mateix ha d’assumir la responsabilitat de les seves accions. L’ésser humà ja no és la bèstia sotmesa a la natura, a la necessitat, a les lleis per a les quals està precondicionada i que no pot eludir. El desenvolupament de l’ésser humà és una progressiva i cada cop més radical ruptura amb el món natural; és, d’alguna manera, allò arrabassat a la natura.

La dialèctica de dolor/patiment/salvació de què es parla a la primera part no deixa de ser paral·lela a l’hegeliana de l’amo i l’esclau, apodícticament parlant. I l’ésser humà és lliure fins al punt de poder decidir autodestruir-se, com és el cas, per exemple, del personatge protagonista d’Els dimonis, Stavrogin. De fet, es podria afegir, el suïcidi ha estat reivindicat en tots els temps com a acte de suprema llibertat: de Sòcrates i Sèneca al nostre i ben proper Ferrater (*).

Dostoievski troba sentit en el mal pel que fa als adults: una potencial palanca cap a la salvació. Però, i en el cas dels infants?, ells no disposen dels recursos dels adults, no poden ser culpables en cap cas; les barbaritats de què són objecte, i Fíodor mateix n’esmenta moltes, no hi ha manera que les pugin evitar; constitueixen les víctimes innocents per excel·lència (**). On rau aquí el sentit? Doncs, no n’hi ha, o, més ben dit, per mirar de trobar-n’hi, per trobar-l’hi, Dostoievski apel·la a una mena de cosmogonia, que també és una teoàndria, en la cristiana i kenòtica concepció d’un Déu encarnat (absolutament encarnat, buidat de la seva divinitat) que, en exercici de la seva absoluta llibertat, decideix ser subjecte de sofrences d’extrema crueltat que l’emmenen, com a qualsevol altre ésser humà, a la salvació, és a dir, a recuperar-se en una nova divinitat travessada de cap a cap pel sofriment, i, caldria afegir, el perdó.

Com és natural, dit sigui de passada, una tal dialèctica no tindria lloc, per més que a l’ésser humà li sembli o no ho pugi veure d’altra manera, dins del temps, aquest procés, no és que hagi estat així en algun moment, és un moviment estructural, lògic, fins ontològic, Déu és així i això, per dir-ho en estil aproximadament hegelià.

Per a Dostoievski el sofriment humà s’explica perquè no és possible prescindir-ne, atès que Déu mateix, i Déu és tot, conté en si el dolor. L’univers sencer, tots els universos existents, de ser-hi i haver-hi vida humana (és a dir, susceptible de llibertat), serien consubstancialment patidors, ja que el dolor formaria part de l’essència mateixa divina.

Ja s’ha dit, Dostoievski és d’una profunda arrel cristiana, via russa, exhaustiva i exhausta, raó per la qual, en ell, el que ho justifica tot plegat, i es justifica alhora, és la fe, que vol dir, ara i aquí, la creença fins al moll de l’os en una interpretació del món (humà) que, si bé és tràgica, és dotada alhora d’una gran potència de sentit: el d’una llibertat radical. I no és pas poca cosa dins dels contextos tan deterministes i unidimensionals en què vivim.

(*) Potser, en Dostoievski, hi ha un suïcidi lògic com a un resultat nihilista En aquest sentit, l’autodestrucció seria l’única sortida lògica possible. De fet, Stavrogin se suïcida perquè no troba valor en res ni enlloc.
(**) Podria tal vegada establir-se una relació amb la víctima innocent o propiciatòria de què parla René Girard a La violència i el sagrat.

[Aquesta interpretació és en extrem deutora de Luigi Pareyson.]