Atzabeja

Philip Levine (1928-2015) fou un molt important poeta nord-americà, poc conegut fora, guanyador de nombrosos premis, entre els quals el Pulitzer, i nomentat poet laureate per al període 2011-2012 com a reconeixement a una feina d’una gran consistència i coherència al llarg de la seva vida. Impressionat per la guerra civil espanyola i admirador del moviment anarquista (m’havia demanat detalls de Durruti en la breu correspondència que vàrem mantenir arran de saber la militància anarcosindicalista del meu pare), va viatjar per Catalunya i Espanya als anys cinquanta del segle passat. D’expressió continguda, aplanada, com aquell qui parla amb els companys de feina, transitada per una constant emoció de fons, estableix sempre, com a bon llibertari que en el fons és o era, el paral·lelisme i fins i tot la confrontació entre la història col·lectiva i la individual, entre la consecució i la pèrdua, el desig (la imaginació) i la realitat, per acabar recuperant el valor del vianant de la història (MVM) i el dels valors que l’haurien de guiar, la llibertat, la solidaritat, la fraternitat. Com se sol dir sovint i sovint sense raó, la veu dels qui no tenen veu.

Hart Crane (1899-1932) un altre poeta nord-americà d’esperit llibertari, precursor llunyà dels qui foren després els beatniks, homosexual, fou l’autor d’una poesia de gran força poètica que morí prematurament en suïcidar-se tot llançant-se per la popa d’un vaixell que feia el viatge de Mèxic als Estats Units. El recuperarem algun dia.

SOBRE LA TROBADA DE
GARCIA LORCA AMB HART CRANE

Brooklyn, 1929. Per descomptat, Crane
ha begut i no té la més mínima idea
de qui pot ser aquest andalús, incapaç
fins de parlar en llengua poètica.
El jove que els ha presentat
sí que els coneix, l’espanyol i l’anglès,
però anar d’una llengua a una altra
li ha fet tenir maldecap i se’n va un moment
a la finestra on mira
l’East River enfosquint-se
a sota mentre la nit cau.
Alguns flaixos li passen pel davant,
una visió doble tan atroç
que ha cobrir-se la boca amb les mans
per no cridar.
Deixem-nos d’orgues, no vulguem
fer veure els dos poetes com bescanvien
cops de geni o d’afecte o
que s’ho passen bé,
no inventem diàlegs grandiloqüents
que ni les formigues de casa
podrien oblidar. Els dos
més grans genis poètics vius
es troben i, què passa? Una visió
li ve al cap a un home que fixa els ulls
al riu pudent. Heu tingut mai
una visió? Us heu trencat el cap
i reculat fins a la imatge del vostre fill
jove caient daltabaix, no
des de la popa d’un vaixell que va
de Veracruz a Nova York, sinó
des del terrat de la casa on treballa?
Desvetllats, heu anat d’un cantó a l’altre
pregant-li a un Déu ferotge
que us lliurés de la visió? Oh, sí,
lloem la imaginació: ens dóna
els mites dels quals vivim. Alegrem-nos
de l’amplitud visionària dels humans
—únics animals a tenir-la—,
agraïm la imatge precisa del teu i el meu
pares morts, i el que veiem de cua d’ull,
que ja no ens abandonarà. El jove
era el meu cosí, l’Arthur Lieberman,
estudiant de llengua a Colúmbia,
que m’ho explicà abans de morir
mansament tot dormint, el 1983,
en un hotel de Perusa. Un bon home,
l’Arthur, que sobrevisqué a l’institut,
i tornà a Detroit per vendre pianos
en la Depressió: n’hi va deixar
un de segona mà al meu germà a fi
que composés les seves horroroses cançons,
que a l’Arthur li semblaven genials.
Quina imaginació, la de l’Arthur! 

[La versió, que no traducció, al català és de l’autor del bloc.]

On the Meeting of Garcia Lorca
and Hart Crane

Brooklyn, 1929. Of course Crane’s
been drinking and has no idea who
this curious Andalusian is, unable
even to speak the language of poetry.
The young man who brought them
together knows both Spanish and English,
but he has a headache from jumping
back and forth from one language
to another. For a moment’s relief
he goes to the window to look
down on the East River, darkening
below as the early night comes on.
Something flashes across his sight,
a double vision of such horror
he has to slap both his hands across
his mouth to keep from screaming.
Let’s not be frivolous, let’s
not pretend the two poets gave
each other wisdom or love or
even a good time, let’s not
invent a dialogue of such eloquence
that even the ants in your own
house won’t forget it. The two
greatest poetic geniuses alive
meet, and what happens? A vision
comes to an ordinary man staring
at a filthy river. Have you ever
had a vision? Have you ever shaken
your head to pieces and jerked back
at the image of your young son
falling through open space, not
from the stern of a ship bound
from Vera Cruz to New York but from
the roof of the building he works on?
Have you risen from bed to pace
until dawn to beg a merciless God
to take these pictures away? Oh, yes,
let’s bless the imagination. It gives
us the myths we live by. Let’s bless
the visionary power of the human—
the only animal that’s got it—,
bless the exact image of your father
dead and mine dead, bless the images
that stalk the corners of our sights
and will not let go. The young man
was my cousin, Arthur Lierberman,
then a language student at Columbia,
who told me all this before he died
quietly in his sleep in 1983
in a hotel in Perugia. A good man,
Arthur, he survived graduate school,
later came home to Detroit and sold
pianos right through the Depression.
He loaned my brother a used one
to compose hideous songs on,
which Arthur thought were genius.
What an imagination Arthur had!
.