Cop de vent

COP DE VENT

Blau d’obesitats grises i la llavor del blanc
encimerada lluny, l’ull a la vora, el vent
fura entre els cors que passen, ei,
els papers!, cal el control
d’aquests òrgans, la prosa. La pedra,
no. La pedra aquí és dura de cos
i mansa d’ànima, reté l’hàbit dels éssers
que serven la necessària bèstia i amb llengua
de saber la deneguen més de tres cops
per mor del brou de llibertat que són,
i som, i compte, no cal que se’n desdigui
el pa a la taula. La pedra
és quieta. La fúria de l’aire, però,
es planta amb els papers, i es veu: no sempre
els cors són ferms, i la fatiga aferra
múscul i músculs on aquells s’aguanten, i els jos,
tant com hi puguin ser, decauen amb la lenta
expiració del qui no sap si queda aire
encara. La fredor és porfidiosa, penetra
amb un cop sobte o llarg, hi mora. El pensament
cava racons, caus, intersticis, mes
és dificultat grossa de saber el que la parla
no troba si els papers no hi són. I res no serà dit,
perquè el que no se sap, recula i calla.

(L’autor del poema és l’autor del bloc.)

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*