Atzabeja

Giacomo Leopardi (1798-1837) fou, no solament un dels més important poetes italians del seu temps, sinó un dels més destacats poetes tant del romanticisme en tant que “estil”, com de tots els temps. Gens afavorit per la natura (una malaltia dels ossos li havia deformat el cos per complet), es lliurà a una escriptura en què bolcà els més íntims, si no entotsolats, sentiments de l’individu enfrontat als immensos furors i meravelles de dins i de fora, en un context, com a bon romàtic, d’amor per allò no perible, no finit, com ara el classicisme grec o la natura, i de rebuig també d’un món burgès sobrevingut atiat pel sol domini de les coses. Amo d’una escriptura extremadament lírica, connecta, en una transcendència molt kierkegaardiana, allò més profund d’un jo amb el que és absolutament altre, però no inefable, i que per mitjà, en aquest cas, de la poesia, ens pot ser revelat, és a dir, saber que hi és. El poema L’infinit em sembla, no només un dels seus millors poemes, sinó un dels més aconseguits dels que s’han escrit en el seu camp. Intensitat perdurable.

(La versió, que no traducció, és de l’autor del bloc.)

L’INFINIT

He estimat sempre aquest àrid turó
i aquesta cleda que tanta part
a l’ull exclou de l’horitzó darrer.
Però, assegut, contemplo l’inacabable
espai enllà i el sobrehumà
silenci i la profundíssima quietud,
tant que, mentre sembla que penso, el cor
se m’esparvera. Com el vent
que sento fremir entre les plantes, és la veu
amb què el silenci infinit vaig comparant:
i em sotraga l’etern, i les finides
estacions i la tan viva d’ara,
i la seva remor. Tanta és la immensitat
que el meu pensar s’hi ofega, i és dolç
de naufragar en aquesta mar.

L’INFINITO

Sempre caro mi fu quest’ermo colle,
E questa siepe, che da tanta parte
Dell’ultimo orizzonte il guardo esclude.
Ma sedendo e mirando, interminati
Spazi di là da quella, e sovrumani
Silenzi, e profondissima quiete
Io nel pensier mi fingo; ove per poco
Il cor non si spaura. E come il vento
Odo stormir tra queste piante, io quello
Infinito silenzio a questa voce
Vo comparando: e mi sovvien l’eterno,
E le morte stagioni, e la presente
E viva, e il suon di lei. Così tra questa
Immensità s’annega il pensier mio:
E il naufragar m’è dolce in questo mare.