Gabriel Ferrater

 

Gabriel Ferrater (1922-1972), és un dels grans. Al llarg de la seva vida i abans de la seva prematura mort, dada de mà pròpia, va dedicar tan sols sis anys a escriure poesia (Da nuces pueris, Teoria dels cossos i Menja’t una cama), però en aquest curt, curtíssim, lapse de temps va introduir un abans i un després; per resumir-ho brutalment: d’una estètica que fins aleshores posava l’accent en un cert neoclassicisme cultural va passar-ne a una altra en què s’hi accentuava la mirada propera, arrapada al detall, asservit per la voluntat d’utilitzar-lo com a palanca per al salt a la profunditat real que emmascarava i, a despit del que explícitament deixà escrit —Diré el que em fuig. No diré res de mi.—, de la seva mateixa realitat (entenem-nos, com a subjecte poètic, que coincidia amb el subjecte individu o no), i tot plegat sobre la base d’un llenguatge d’aparença aplanada, molt narratiu, però intensament pol·linitzat per cultismes i figures retòriques de tota mena.

Racionalista, si més no en la manera literària de fer, fins a la medul·la, fa la impressió en una lectura transversal i ràpida que aquest és un dels trets dominants del que fa, mentre que una lectura més reposada o oportuna (admeto el biaix) s’estima més de quedar-se amb la intensitat que a cada passa hi batega. I, si no, us deixo aquí un poema que tothom coneix, encara que pugui semblar que se n’ha perdut una mica el rastre, del poeta, ara i aquí, que crec que confirma de forma exemplar el que acabo de dir. Un dels millors poemes, potser, que mai s’han escrit.

 

CAMBRA DE TARDOR 

La persiana, no del tot tancada, com
un esglai que es reté de caure a terra,
no ens separa de l’aire. Mira, s’obren
trenta-set horitzons rectes i prims,
però el cor els oblida. Sense enyor
se’ns va morint la llum, que era color
de mel, i ara és color d’olor de poma.
Que lent el món, que lent el món, que lenta
la pena per les hores que se’n van
de pressa. Digues, te’n recordaràs
d’aquesta cambra?
«Me l’estimo molt.
Aquelles veus d’obrers ― Què són?»
Paletes:
manca una casa a la mançana.
«Canten,
i avui no els sento. Criden, riuen,
i avui que callen em fa estrany».
Que lentes
les fulles roges de les veus, que incertes
quan vénen a colgar-nos. Adormides,
les fulles dels meus besos van colgant
els recers del teu cos, i mentre oblides
les fulles altes de l’estiu, els dies
oberts i sense besos, ben al fons
el cos recorda: encara
tens la pell mig del sol, mig de la lluna.

GF.

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*