El clar país (II)

 

EL CLAR PAÍS (II)

Plou. I no n’hi ha costum
en la ínfima cabota d’arbres i prats on som
fets de visions i de càntics i, com ja n’és bagatge,
cedint a la brosta l’armini a la columna
del claustre nu. Verds,
la toponímia semblant, i unes orografies altres
de camàlica absència i prec: no
vèncer-se al llop, o, en llengua de casa, la pèrdua
a tall de raó analfabeta si és que
se’ns havia ajagut la vida. No crema
res per sempre en la durada de l’ésser,
però la calidesa i senectut llargues
d’aquesta mar d’astres i blaus
només partit per lassos coronaments albins,
revifa focs i fades
i de cada ull bestreu clarianes i fars
i en cada ventre núbil posa una rodonor de nacre.
I és que a dia d’avui, aigua davall, la terra
eixuta de temors, prenem i deixem que se’ns en vagi l’aire,
sense reixes, pel blau safir homònim de la boca.

 

(L’autor del poema és l’autor del bloc.)

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*