Atzabeja

Lluïsa Castro Legazpi (Foz, 1966), és una escriptora en gallec i castellà, molt relacionada durant una època amb Catalunya per raons professionals i familiars, i autora d’obres destacables, sobretot i al meu parer, en el camp de la poesia. Sense arribar, potser, a l’alçada de la poesia intensament emocional i lírica d’una Blanca Andreu, posem per cas, crec que els seus versos tenen una potència que sense desenganxar-se en excés de la materialitat humana més terrenal abasten allò més profund que fa que les persones ho siguin transcendint la distància, que com a potencials o reals mònades ens separa, mitjançant l’amor, que no s’ha de confonfre tan sols amb l’amor de la carn, sinó en el fet d’estar sempre els uns de cara als altres, mirant-los i mirant-nos, veient-nos i veient-los, reconeixent-los i reconeixent-nos. Talment una mena de pont perenne sobre la mort inevitable.

Heus aquí un dels seus poemes que em penso que recull tant la aquell arrelament de què parlàvem com la posada en comú del que res hi ha (o hi havia) en comú entre un ésser i un altre. Paga la pena.

 

LOS REYES DEL ANOCHECER I

 

De comida del diablo me alimento.

Los reyes del anochecer
se abrigan
un paso atrás del puesto encomendado.

Voy hasta la esquina del moro
y allí pongo mi sonrisa, mi dinero.

Por siempre hombres armados
que saben decir no
y hombres desarmados que carecen de rutina
mezclados me perturban, me apasionan

con sus mesas de playa abiertas
en la noche,
con sus tres o cuatro cosas en venta.

El mismo perfume desde hace dos años,
mi amor hecho de pesas,
una forzosa condición para llegar hasta el final
y mucha gente que sepa
lo infelices que somos
viéndonos como uno más,
eso quisiera, sí.

Y que todo quede atrás, cuando salgo de este bar,
Con el último hueso de aceituna.

 

(De mí haré una estatua ecuestre, 1997)
.