Atzabeja

Ja s’ha parlat de René Char (1907-1988) en aquest bloc altres vegades; no ens en cansarem. Es reprodueixen aquí, en versió (que no traducció) catalana alguns dels seus petits poemes inclosos en el recull, signat el 1956, amb el títol En trente-trois morceaux. A més de veure-s’hi la potència poeticovisual que el caracteritzava, l’amor a la metàfora de terraformació, si es pot dir així, i la memòria que transita sempre la seva poesia del seu pas per la Resistència (a l’ocupació nazi), crec que els textos reflecteixen també la presència i la mirada constants que el poeta manté sobre el que escriu i allò on es genera el que escriu. Poesia, doncs, no pas entotsolada, sinó escorcolladora, en forma literalment brillant, del doble núvol (per utilitzar un del seus versos) que el té com a persona i com a poeta.

Abans d’haver-te conegut, jo menjava i tenia fam, bevia i tenia set, el bé i el mal m’eren indiferents; jo no era jo, sinó el meu semblant.

••••

La pau de la tarda s’avara damunt les pedres i hi llança l’àncora del dolor.
La nit arriba prenyada de batalles.

••••

La seguretat és un perfum.

••••

Cal que tremolem per fer-nos grans.

••••

L’espant dels trèvols com a company.

••••

Estrelles a tocar, que desfileu entre el núvol doble de la fam i la mort.

••••

El fanàtic dels núvols
té el sobrenatural poder
de desplaçar a distàncies notables
els paisatges habituals.

••••

Contempla sense poder-la acabar
l’agònica meravella.
El portal obert, t’aplomes.

••••

Deixeu que se’n vagin els guies, sou a la plana ara.
A la frontera hi glaça, cada branca ho diu.
Un revolt surt de sobte, com una fumera,
on flota una salutació, talment una espina arquejada,
l’angúnia de defallir sota l’escorça, respira,
es taparà el forat.
Éssers benvolents ens vénen a trobar.
La mà al vostre front tindrà el fred dels estels,
i cap record de ganivet restarà a l’herba.

•••• ••••

Avant de te connaître, je mangeais et j’avais faim, je buvais et j’avais soif, bien et mal m’indifféraient, je n’étais pas moi mais mon prochain.

La paix du soir aborde chaque pierre y jette l’ancre de douleur.
Puis vient la nuit grosse de batailles.

La sécurité est un parfum.

Il faut trembler pour grandir.

Terreur des trèfles mon égale compagne.

Proches étoiles qui paradez dans le double nuage de la famine et de la mort.

Ce fanatique des nuages
a le pouvoir surnaturel
de déplacer sur des distances considérables
les paysages habituels.

Regarde sans pouvoir l’achever
la merveille agonisante.
Le portail poussé tu t’abats.

Laissez filer les guides maintenant c’est la plaine.
Il gèle à la frontière chaque branche l’indique.
Un tournant va surgir prompt comme une fumée
où flottera bonjour arqué comme une écharde
l’angoisse de faiblir sous l’écorce, respire
le couvert sera mis autour de la margelle.
Des êtres bienveillants se porteront vers nous.
La main à votre front sera froide d’étoiles,
et pas un souvenir de couteau sur les herbes.

.