Atzabeja

 

Boris Vian (1920-1959), músic, escriptor i home de cine, fou, a despit d’una mort prematura, un artista que sacsejà no solament la seva França nadiua, sinó també l’Europa del moment, amb un estil provocador i desinhibit de molt més abast que el simple épater les bourgois. No gaire en voga des de fa anys, si més no per les contrades no franceses, i força més conegut per les novel·les que per la poesia, no deixa de ser un autor que, en aquest camp, mostra una petja, si no decisiva en cap cas, sí segura, decidida i recognoscible.
El poema que segueix és, al meu parer, un bon exemple de la seva manera de fer. La versió al català, que no traducció, és de l’autor del bloc i mira de reflectir-ne el ritme i l’alè però alterant fins l’ordre i la mena de rimes del poema, ara fet d’apariats consonants i assonants.

 

LA VIDA, COM UNA DENT

La vida és com una dent
Ningú hi pensa de bon començament
N’hi ha prou d’anar mastegant
Que implica que es vagi gastant
Aleshores se sent el mal, i cal fer-ho mirar
Posar-hi remei, fer-hi cap
Esclar que, per tal que la cura sia,
Haureu d’arrancar-la, la vida

LA VIE, C’EST COMME UNE DENT

La vie, c’est comme une dent
D’abord on y a pas pensé
On s’est contenté de mâcher
Et puis ça se gâte soudain
Ça vous fait mal, et on y tient
Et on la soigne et les soucis
Et pour qu’on soit vraiment guéri
Il faut vous l’arracher, la vie

.