Atzabeja

Poesia i altres pedregades

Dia de reis

DIA DE REIS

Els vidres dilaten l’espai
i tornen gratitud el rostre de les cariàtides
desvagades, en el que fou un clos
de mà mitjana, alta, qui ho sap, morta
generació a generació
                                              —quants
irremissibles buits, relencs, de fet, no pas clemència,
la raó apodíctica d’ara.

                                         Llors
d’afrau, remors en bótes, pugna
de la gola amb les matèries d’or,
petites digressions d’hora dolça, les misèries
lluny del deler concís:
                                                dins la murada
on els veients s’enclaustren no hi habiten els oceànics ulls
ni els pits d’exhaurit plorar hi ploren:
tot s’escorregué en néixer, res no resta per a l’eixut
d’aquesta mar tan vasta.

            A fora el cel és tèrbol. El dia a punt de cop.

I parles. Parles. (sic). Veus i et veuen en inflamable teia.
Ja has respirat molt, enraonat el crit,
el temps és un mol·lusc gairebé buit, les perles
que hi havia han ungit els anys i les orografies del que és viu
amb el collar pacífic de morir. Lloem-ho.

 

(L’autor del poema és l’autor del bloc.)

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.