Atzabeja

TRASTORN
MUSCULOESQUELÈTIC
COMÚ

       Hi ha grisos dins el domini. L’ull
de llengua de signes ho diu amb llengua
de cos: té ferida l’arrel, li plora, obre
un incís, ara de color francament morat, tirant
a negre.

                 És cert, cap pedra es queixa,
ni la que és a la mà d’algú, o l’altra;
llàstima que no bastin a una vida
de cap a cap —el pulmó, oi?

      El pare era una ferida en zel.

Saber-ho, esclar, no és res; dir-ho en dues paraules
si una almenys és lliure, qui sap.
                                                             Arreu retornen
llavors de quan el temps no era. Cerca
vana: hi ha el mossec de la por
al cor de ser-hi, la set i el set,
fondre’s i fendre’s
amb bala que forada el pit, amb ventres
devoradors d’estels, amb vanitoses transcendències
fetes de nòduls morts, més vius que mai,
       lívids, però, car, a hores d’ara,
               quina memòria no és balbucejant?

 

(L’autor del poema és l’autor del bloc.)