Atzabeja

 

Alço les mans i ho confesso: veig sèries. Ja em podeu disparar.

Algú ha dit que les sèries són les novel·les del segle XXI i em penso que no va desencaminat del tot. Dues d’aquestes sèries, actualment visionables, l’una, Alias Grace, a Netflix, i l’altra, The handmaid’s tale, a HBO, estan basades en obres de l’autora canadenca Margaret Atwood (1939) i constitueixen dues de les mostres més interessants que hi ha per veure, tant pel que diuen, com per la manera com ho fan.

Malgrat la diferència de temes, una distopia de ciència ficció, en un cas, i una aparent història d’època, en l’altre, les dues obres parlen del mateix: les dones són explotades, objectificades, menyspreades, torturades, violades, brutalitzades, en resum, de les més variades i quasi infinites maneres, per part dels homes i, en alguns casos, d’altres dones que no s’adonen que són tan víctimes, si no més, que aquelles a qui han posat el peu al damunt.

Alias Grace, en especial, és una impactant deixa de tot plegat: la història d’una criada, immigrant irlandesa, que passa per totes les dites brutalitats, des d’una infància terrible fins a ser condemnada per assassinat (no desvelo res, se sap des del començament). No hi ha homes “bons”, vulgui dir el que vulgui dir la paraula –ni dones, potser, si atenem a la literalitat de la història, la diferència és que els uns són els botxins i les altres, les víctimes–. I això val per a tots els qui som homes, fins els que, amb enorme indulgència, ens considerem a nosaltres mateixos “raonablement bons”, deixant de banda, més o menys conscientment, els “petits” detalls i incidències de la vida quotidiana. I de l’altra.

Atès el que s’ha anat publicant al bloc, trobo que hi ha una altra característica remarcable (al marge ja del que queda dit abans): crec que les dues històries  són una bona mostra, sobretot Alias Grace, del que recollíem en un dels darrers apunts, el que signava la frase de Nietzsche sobre que no hi ha fets, sinó que tot són interpretacions. Cada personatge que es relaciona amb la Grace de l’obra l’entén, en treu, interpreta, a la seva manera, els desitjos, afectes, paraules, accions, d’aquesta, i totes les interpretacions poden ser “veritat”, o no. I és que, en el fons, des d’un existencialisme nihilista, per dir-ho així, no hi ha una veritat més enllà de les que anem fent, bastint o descobrint, a l’hora de viure.

[A tall de sinceritat, però, i a despit (i despropòsit) del mateix Nietzsche, consignem també que és qui  deixà escrit allò de “vas amb dones?, no oblidis el fuet”.]

.