Atzabeja

Poesia i altres pedregades

El pensament dèbil

 

Gianni Vattimo (Torí, 1936) és un dels més importants filòsofs vius. Deixeble de Gadamer, ha desenvolupat i desenvolupa encara una interpretació —mai més ben dit— del llegat de Nietzsche i Heidegger, partint de Dilthey i Husserl i tot passant per Gadamer, Shürmann o l’Escola de Frankfurt, que ell anomena d’esquerres i que ha desplegat en una quantitat considerable de textos encapçalats per l’obra que ha donat nom al seu treball: El pensament dèbil.

En alguna ocasió he sentit a dir, a tall de desqualificació crítica sumària, que el pecat d’aquesta línia de pensament és precisament aquest, que és dèbil. Em sembla un bandejament fàcil, incomprensible si se l’ha llegit i producte, potser, d’un cert temor a l’admissió d’algunes, si no totes, les seves conclusions (el principi d’anarquia de què parla Shürmann, o l’ontologia nihilista, que en diu Vattimo).

El pensament dèbil, no solament no és dèbil, sinó que és basat en una molt profunda i potent reflexió sobre algunes de les contribucions filosòfiques cabdals del darrer segle: la fenomenologia i l’hermenèutica, una reflexió feta, i aquí rau una de les seves característiques fonamentals, des de la convicció assentada en el gir ètic present en el pensament nord-occidental des del tombant del segle XIX al XX, és a dir, que filosofar en l’era postmoderna vol dir, més que no pas trobar la “veritat objectiva” del que és, que no hi és, descobrir-la tot fent-la. La realitat ja no és això objectiu donat per sempre més, sinó l’acte que du a la presència les possibilitats que cada època obre. La veritat, que també seria el sentit, és obra de la llibertat.

O, si es vol, per dir-ho amb Lyotard: la modernitat —el domini acrític de la metafísica, de la raó, destinades a apoderar-se fins a les darreres causes i/o lleis de la “realitat” (definida la veritat com la correspondència a allò “real”, objectiu), i que ens ha menat, entre altres desraons, a la quasi destrucció de la vida al planeta—, i amb ella els seus grans paradigmes o sistemes totals, totalitaris, deterministes, rigorosos i exhaustius, siguin d’hegelians de dreta o d’esquerra (per simplificar), s’ha acabat. La postmodernitat és un nou intent de retornar, si es pot dir així, a una mesura de les coses més humilment humana, sobre de ser més real.

Simplificant-ho encara: com deia Nietzsche, tot són interpretacions…, i aquesta afirmació també.

.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.