Stelle Fenzy

Stelle Fenzy (1969) és una poetessa francesa que, per contrast amb la darrere “traducció/versió” del bloc (John Donne), viu i escriu aferrada a la terra i al terra, a allò prop seu, a allò més real, ens atreviríem a dir si la realitat no fos al capdavall un concepte tan escapadís des d’un punt de vista, no solament filosòfic, sinó fins i tot literari, poètic. D’escriptura ajustada, que defuig la faramalla o la retòrica i la paraula rebuscada i culta, expressa el que de més humà i més pertorbador tenim: emocions. Poesia d’emoció en estat pur. Stelle no és ni pretén formar part de la gran poesia; els seus textos ens parlen de tu a tu, com si fóssim de la família… dels qui tenen la sensibilitat prou afinada per tastar-la.

 

UN MOVIMENT D’AMOR SOBRE LA TERRA
(Fragments)

Tremolo.

En silenci, de cap a peus. Sóc un gran foc d’excavades flames. El meu horitzó s’esbossa dins la nit.

Tremolo.

Enfront dels carrers per travessar els esglaons de l’escala els trossos de got esmicolats. On això talla esgarrapa inflama.

Si sobrevé un dany sense soroll a la murada dolça del ventre, només jo el sento.

No cal pas que m’esgarriï.

Ni jo ni la carn neguitosa. El meu desfici no és el d’un altre amor. Tan sols trontollo del perill.

Sóc mare.

Sóc una dona que tremola.

***

La meva mare és bella. Amb el treball lent de les estacions al rostre.
No convoqueu els miralls. No tireu les cartes. Jo ja sóc l’eco. La residència viva del seu ésser.

Recordant cadascuna la infància ens trobem cara a cara.

El temps al cap del temps se separa. Hem fet els mateixos àpats. Compartit secrets. Els primers amors. La sang menstrual. Els dubtes de ser dona. Les línies envermellides de l’infantament.

I una nit vam compartir la mort del pare. Tinguérem les llàgrimes devora dels ulls. Les deixàrem lliscar en una abraçada llarga que se’ns endugué.

Res no ens farà mai escàpoles del record.

 

(A sota la versió original; la versió en català és responsabilitat de l’autor del bloc.)

 

UN MOUVEMENT D’AMOUR SUR LA TERRE
(extrait)

Je tremble.

En silence mais de tout le corps. Je suis un grand brasier de flammes fouillées. Mon horizon fauve dans le soir se dessine.

Je tremble.

Devant les rues à traverser les marches d’escalier les bouts de verre cassés. Là où ça coupe pique brûle.

Lorsqu’un danger cogne sans bruit sur le doux mur du ventre, moi seule je l’entends.

Il ne faut pas me confondre.

Ni moi ni ma chair inquiète. Mes frémissements ne sont pas ceux de l’autre amour. Seul le péril me vacille.

Je suis mère.

Je suis une femme qui tremble.

***

Ma mère est belle. Avec le lent travail des saisons sur son visage.

Nul besoin de convoquer les miroirs. Ni de tirer les cartes. Je suis déjà l’écho. La résidence vive de son être.

Songeant chacune à l’enfance nous nous trouvons face à face.

Le temps depuis toujours se divise. Nous avons pris les mêmes morceaux. Partagé les secrets. Les premières amours. Le sang menstruel. Les doutes d’être femme. Les linges écarlates de l’enfantement.

Et puis une nuit nous avons partagé la mort de mon père. Nous avons tenu les larmes à côté de nos yeux. Elles ont coulé dans cette étreinte qui nous a serrées longuement.

Plus rien ne nous séparera de nos souvenirs.

.

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*