Atzabeja

Què és Déu?, ens preguntàvem un dia al bloc, què és ser?, un altre. En realitat, podríem dir que, tant en el cas de Déu com de la qüestió sobre el ser, el que ens hi va, el que ens hi juguem, el que fa que ens ho preguntem —ni que sigui, com solien dir els marxistes clàssics, en darrer terme—, és la vida, que som, que no podem deixar d’interrogar-nos sobre el perquè de tot plegat, que deia un dels nostres pocs bons escriptors, el possible absurd que ell plantejava no sent-nos suficient, si més no, des d’una xanca intel·lectual i/o emotiva, que ens cal, a més del vaivé dels pulmons i la irrigació de la sang, satisfer aquell nivell en què els éssers som més veritat, el del llenguatge —qui sap si no tota la veritat—, per mitjà del qual creem realment el món que amb més justícia, potser, apel·lem humà. Parlo, esclar, del sentit. El sentit de viure, el de la vida.

Per això m’ha semblat oportú reproduir un paràgraf que a mi em resulta particularment interessant, fet, com és obvi en la lectura, des d’un punt de vista existencial —de fenomenòleg existencial, caldria afegir— amb el sol propòsit de posar una falca per a la reflexió, si és que a algú li resulta incitant.

El text és del llibre Existence humaine et transcendance de Jean Wahl, un dels filòsofs importants del segle XX.

“L’existència podria ser definida com la resistència de l’exterior a l’interior per mitjà de l’esforç de l’interior sobre l’exterior i, en especial, per la relació i la unió entre ambdós. Perquè el fet és que també hi ha una unió de sentiment entre aquest exterior i aquest interior… És potser en la idea de resistència i en la d’esforç que la idea d’existència fa acte de presència amb intensitat tot relligant la idea d’existència a la d’intensitat.”

(Les itàliques són de l’autor del bloc.)

Diguem, una mica més a peu pla, la vida, a la manera kirkegaardiana o, fins i tot, d’un Derrida (ateu malgré tout, que diria ell), seria passió. O el seu sentit. O el seu Déu.

.