Bartomeu Rosselló-Pòrcel (1913-1938), poeta mallorquí (que no d’aquella Escola, tret de l’aprenentatge) mort per malaurada dissort als 24 anys al sanatori per a tuberculosos del Brull, és un dels grans, i quan dic dels grans, no vull dir només un gran poeta, en català o cualque altra llengua, sinó que és un entre els grans poetes de totes les llengües. Com ho fou un com ell, Blai Bonet, no coetani, però sí conciutadà seu d’insularitat, alhora que barcelonins d’adopció tots dos en una part essencial de les seves vides. I tot plegat, a diferència del Blai, a despit de la curta obra editada en vida i pòstumament.
L’apunt d’avui no pretén estendre’s en detalls de vida o obra, sinó sotmetre a lectura aliena un exercici d’estil de l’autor del blog a partir d’un dels seus poemes, Espatlla, del llibre Quadern de sonets. Quan el vaig llegir, fa anys, per primera vegada, alguna cosa no conscient en aquell moment em va cridar l’atenció, però no vaig saber què era. Un parell de lectures després i més anys, m’he adonat que el que m’ancorava era la impressió que el poema, en les meves llegides, fet d’octosíl·labs de dalt a baix, podria fluir també en heptasíl·labs amb tan sols uns canvis mínims. Me’n fa la sensació sobretot pel que fa al quartet segon del sonet, que és on més m’hi sento fixat. Ho he provat i n’exposo el deixall final.
No caldria dir-ho perquè és obvi, però ho diré perquè quedi ben clar: de cap de les maneres pretenc “millorar” el Bartomeu, ni jo, ni un de molt més bo que jo no he estat ni seré mai, podria. Preneu-ho com el que és: un simple exercici d’estil.
Poso primer la versió meva en heptasíl·labs i, després, l’original de BRP tal com fou concebut i editat.
ESPATLLA
Conflicte, negre i blanc, i el
mirall boig que els extenua.
Sota cabellera nua
expira la neu del flanc.
Quina seda, quin atzur,
vibra amb tacte més pervers?
Quin mot és el més impur
per empresonar-lo en vers?
D’escenari decadent,
l’èxtasi erm de l’esquena
exilia la mirada,
i la paraula blasmada
menteix delicadament
amb subtilesa serena.
(Ara l’original de Bartomeu Rosselló-Pòrcel)
ESPATLLA
Conflicte del negre i el blanc
i el mirall boig que els extenua.
Sota la cabellera nua
expirava la neu del flanc.
Quina és la seda, quin l’atzur
que vibri tacte més pervers?
Quin mot és el mot més impur
per empresonar-lo en el vers?
A l’escenari decadent,
l’èxtasi estèril de l’esquena
era exili de la mirada,
i la paraula condemnada
mentia delicadament
una subtilesa serena.
.