Dylan Thomas
Dylan Thomas (1914-1953), fou un poeta gal·lès pertanyent al món de la literatura anglosaxona que en el seu moment brillà, ni que fos de forma relativament efímera, com un dels meteors més impactants de la poesia nord-occidental del segle XX. Esclar que, qui se’n recorda ara?, quan la poesia és l’equivalent de qualsevol expressió textualitzada, de preferència allisada, plana, fins com més millor, en què la potència de la imatge, el so i el suggeriment s’han anat devaluant fins a esdevenir simples reminiscències de períodes i maneres exhaurits. Dylan és un dels grans poetes resistents encara en la trinxera de la poesia entesa, no solament com a emoció (hi ha molt més en els seus versos), però fent d’aquesta l’os i el múscul de la seva manera de poetitzar. L'”experiència”, avui, ens ofega una mica a tots.
Crec que el poema reproduït a sota, en versió catalana acompanyada de l’original, és una bona mostra d’aquesta escriptura emocionada que emociona i sotmet el lector disposat a una profunda experiència estètica (res a veure amb l'”experiència” com a subjecte poètic de què parlava abans).
MORTS I ENTRADES
Quasi en la vetlla incendiària
d’unes quantes morts pròximes,
quan un dels grans menors del teu major amat
havent sempre sabut que cal anar-se’n
lleons i focs del seu alè en vol,
dels immortals amics
que alçaren òrgans de pols aplegada
com a trets i cants en honor teu,
que cercares en el més profund i gaudiràs de la pau
que mai no s’enfonsa ni s’atura
en les seves ferides
de tants esposats amb el desacostumat dolor de Londres.
Quasi en la vetlla incendiària
quan els teus llavis i les teves claus,
tancant, obrint, els desconeguts i assassinats teixeixen,
el més inconegut de tots,
el teu estel del nord pròxim, astre d’un altre carrer,
es capbussarà en les seves llàgrimes.
La seva sang de pluja es banyarà al mar mascle
que vagà pels teus morts
i feu volar el globus fora de l’abast del teu fil d’aigua
mentre carrega de petxines els colls
amb cada crit des que la llum
fou el llampec primer que travessà els seus ulls de tro.
Quasi en la vetlla incendiària
de morts i entrades,
quan desconeguts però propers ferits en les onades de Londres
han buscat el teu sol sepulcre,
un enemic, d’entre molts, que sap
que el teu cor és ple de claror
en la fosca que aguaita, trèmol darrera forrellats i en coves,
llançarà bombes
que apaguin el sol, se submergeixin, escalin els teus ulls obscurs
i deixin genets inflamats arreu,
fins que el menor aquell de l’amat
s’aboqui sobre el darrer Samsó del teu zodíac.
(La versió, que no traducció, al català és de l’autor del blog.)
DEATHS AND ENTRANCES
On almost the incendiary eve
Of several near deaths,
When one at the great least of your best loved
And always known must leave
Lions and fires of his flying breath,
Of your immortal friends
Who’d raise the organs of the counted dust
To shoot and sing your praise,
One who called deepest down shall hold his peace
That cannot sink or cease
Endlessly to his wound
In many married London’s estranging grief.
On almost the incendiary eve
When at your lips and keys,
Locking, unlocking, the murdered strangers weave,
One who is most unknown,
Your polestar neighbour, sun of another street,
Will dive up to his tears.
He’ll bathe his raining blood in the male sea
Who strode for your own dead
And wind his globe out of your water thread
And load the throats of shells
with every cry since light
Flashed first across his thunderclapping eyes.
On almost the incendiary eve
Of deaths and entrances,
When near and strange wounded on London’s waves
Have sought your single grave,
One enemy, of many, who knows well
Your heart is luminous
In the watched dark, quivering through locks and caves,
Will pull the thunderbolts
To shut the sun, plunge, mount your darkened keys
And sear just riders back,
Until that one loved least
Looms the last Samson of your zodiac.
Dylan Thomas