Atzabeja

Poesia i altres pedregades

Vèncer, convèncer o compartir

Gianni Vattimo es pregunta de manera retòrica com a part d’una argumentació si, quan el papa es troba amb el patriarca ortodox o qualsevol altra cap simbòlic o no simbòlic d’alguna religió, intenta convènce’l que s’integri al catolicisme, a la qual cosa es respon, a si mateix i al lector, que, com és obvi, això seria ridícul i absurd a més d’inútil, i que del que tracten quan es troben es d’allò que poden tenir o posar en comú, per tal de poder avançar.
En una pel·lícula de fa poc filmada i guionitzada pel més que bon director Scorsese (Silence), l’anècdota de la qual és l’evangelització als segles setze i disset del Japó, un dels personatges japonesos que actuen contra la invasió cristiana (amb ferotgia i martirologis si calen), en un dels seus debats teòrics amb els jesuïtes els diu: “no fóra millor que, en lloc de mirar de convènce’ns els uns als altres, compartíssim allò que en aquest o en qualsevol altre camp podem compartir [atès que els seria útil a tots]?
Esclar, els missioners, jesuïtes o franciscans, eren convençuts de posseir LA veritat (si més no, els que actuaven amb bona fe i bona voluntat, que cal suposar que hi eren, ja que estaven disposats a morir, i morien) i, segur, els anguniejava pensar que els infidels, pagans o com es vulguin anomenar, fossin susceptibles de condemnar-se per no haver tingut accès a la Paraula.
Però, que podia tenir en comú, d’acord amb la seva tradició sociohistoricocultural un japonès amb la tradició judeogrecoromana europea? Eren mons incommensurables llavors, i, potser no tant avui dia, però en molts aspectes ho deuen continuar sent.
Som el que som, d’una religió, d’una cultura (si es poden diferenciar), d’un sistema polític, en primer i determinant lloc, perquè som nascuts en una àrea geopolíticament i cultural determinada. La nostra tradició és, en essència, verbal. Però ho és, així, en essència, l’ésser humà de qualsevol tradició?
De fet, el que caldria plantejar-nos d’entrada fóra: hi ha LA veritat?, o, més aviat, hi ha veritats?, a compartir i veure què tenim en comú.
Som en un món que, em penso, molta gent estaria disposada a acceptar que hi ha veritats, plurals i no pas singulars, però em temo, també, que hi ha cada cop més gent lliurada a creure que sí, que en darrer terme l’actual i nostrada civilització tecnocientífica (posat, l’accent, en el tecno), acceptada per est i oest, nord i sud, cristians, sintoistes i animistes, aquesta civilització que ens resol tots els problemes i ens permet de viure confortablement, que ens curarà el càncer i allargarà la vida de forma indefinida, ultra dur-nos a explorar i colonitzar les regions siderals entre altres despropòsits (i propòsits), que aquesta és, avui, ara i aquí, la nova i definitiva religió.
El màrtir serà aquest cop el planeta i el que hi viu?


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.