Jorge Manrique

Jorge Manrique fou un noble (cosa florida es veu) del segle XV, il·lustrat, alhora que també home de batalles, que, compte fet del que va deixar escrit, estigué dotat d’una extraordinària agudesa a l’hora de captar el seu temps, agudesa que, com passa amb tots aquells qui han sabut aplicar-la, ha romàs al llarg dels segles i ens ha pervingut com a clàssic.

Recuerde el alma dormida
avive el seso y despierte
contemplando
como se pasa la vida
como se viene la muerte,
tan callando;
cuán presto se va el placer,
cómo, después de acordado,
da dolor;
cómo, a nuestro parecer,
cualquiera tiempo pasado,
fue mejor.

Escrit, segons diuen, arran de la mort del seu pare, aquesta copla inicial d’un total de quaranta, reflecteix, en els seus estrictes, concisos, adusts i, fins i tot, freds dos sextets de peu trencat, tot allò sobre el que l’ésser humà va girant i regirant de paraula, per escrit, imatge o so, des que el món és món, és a dir, des que hem introduït un ordre en el caos: la conciència, el sentit de la vida, el perquè de tot plegat: la vida, la mort. I el temps. Secundàriament, tenint en compte que les coples són resultat de la conmoció sobrevinguda per la mort del pare, també l’amor, o, si més no, una determinada mena d’amor.

La copla ens diu que vivim adormits, que no ens adonem ni tan sols que vivim, com si no haguéssim mai de morir, i ens crida a revoltar-nos contra nosaltres mateixos, a veure que el temps d’una vida és fugaç, inapreciable, que la mort és aquí, al nostre costat, que, heideggeranianament parlant (i anticipant-s’hi) és justament el fet de veure que la mort és real i aquí que farà que dotem de valor la vida i hi consumem la possibilitat que som, que el simple plaer, per ell sol, no du enlloc (adolora!), (diguem, consumir), que tan sols el que ja ha passat, per tal com podem idealitzar-ho (necessàriament?) a tall de compensació dels dèficits presents, ens sembla desitjable però, esclar, impossible.

No apel·la a l’emoció, sinó exclusivament i única a la raó, el que no treu que ens les remogui totes, les emocions.

Tan callando. Despulls del gran soroll que ens envolta, heus aquí que és en el silenci, el gran atronador silenci, on podrem trobar respostes, ni que siguin provisionals.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de General i etiquetada amb , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*