Atzabeja

Poesia i altres pedregades

Agustí Bartra

Quants poetes en majúscula, dels d’aturar el pols o disparar-lo, dels que a més de la enginyeria o la cridòria fan mestratge, hi ha o hi ha hagut en llengua nostra al llarg del temps? Diguem mitja dotzena, potser una de sencera? Difícil d’establir cap llista capaç de recollir l’oc de tothom; raó d’on deriva cadascú en la seva. Trobadors?, deixem-ho en provençals i occitans; ta bé,però apa, tira milles. Ho és l’Ausiàs?, i el Jordi de Sant Jordi?, home, m’atreviria a veure-hi diferències, en quantitat, clar, i en qualitat. Permeteu-me que em salti alegrement Guimeràs, Rubiós i companyia, plausiblement importants per motius aliens a la seva aportació poètica. I, mireu, ja som a Jacint, Verdaguer del Canigó. Aquest sí, un que entraria en el llistat. I sí, què més? Cony, el Maragall, ni que fos tan solament com a recull de l’abans i la infantació del després. Cal fer esment de l’Eugeni?, només per allò que en deia el gran Pla, quan al·ludia a les seves construccions siriacomesopotamiques o alguna cosa així. L’immens Carner, per suposat, cap discussió. Després, uns quants, els Bartra, Riba (tot i trobar-lo, com deia Palau, més fred que el marbre), Rossello-Pòrcel, Mesquida, Espriu, tan abandonat, no, Salvat-Papasseit no, em sap greu, tot i agradar-me, Vinyoli, ep, amb totes les lletres, la Marçal, de treure’s el barret, com treballava la forma per al seu gran talent, l’Estellés, el Ferraté bé, però tampoc, massa racional, i algun altre, és obvi. Arriben a la dotzena?, pas que m’ho penso. Ara, fullaraca de farciment (per si cal, cap referència a mi, no arribo a això) la que vulgueu, dotzenes, centenars, milers. I es venen, ja és ben estrany.

Bartra, poeta, diuen, auroral, ell mateix se’n qualifica o en manifesta l’anhel. Medeix, fins escrivint en lliure. No puc dir que no em molesti res, però, com se sol assenyalar, el lliure és el més poc lliure dels versos. I trobes, de vegades, que les assonàncies se li acumulen massa i fan una mica de mal als ulls, no tant a l’oïda, que és menys fixadora. Ara, quina potència interior, quin sotrac, quan un cop i un altre trobes versos que són autèntiques deflagracions, l’única resposta raonable als quals és sentir-te tocat, profundament, fins a la llàgrima, per més que, en aquest cas, aquesta estigui desprovista de potencial.
Guaiteu:

Els gemecs dels amants, que són parrup i cràter,
rodolen fins al mur d’on penja el sec brancatge
de l’heura de l’Oblit.

o bé,

Vindran els plenilunis a fer fremir les verges
que esperaran l’amor entre els grills i l’acàcia.
Jo ja no tindré rostre

quan serà mort, esclar,
i encara,

se m’ha assegut la idea de la gran mar insomne

o

La terra s’abandona al cel. Oh, tot és centre!

versos seus, tots, de La fulla que tremola.

No li calen, ben al contrari del que sembla indicar la poesia de molt poeta d’avui, rebuscar pels diccionaris el mot més reculat. La seva és una llengua viva, la que porta en ella de debò les grosses i petites emocions, espeternecs i idees. I és que l’acabo de rellegir; no m’he pogut estar d’esquitxar-vos amb el suc dels fòssils que se m’han remogut a dins.
Disculpeu.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.