Atzabeja

Poesia i altres pedregades

Poesia catalana, avui.

M’arriba el darrer número de Reduccions, una revista que podríem de qualificar de mil·lenària en el context revistorial d’aquest nostre malaurat país i que en algun moment va tenir la generositat de publicar-me versots. Es tracta d’un número dedicat a Feliu Formosa. Primera reflexió que m’acut a ment: qui, que no sigui un guetu o una vella glòria coneix i/o sap qui és Feliu Formosa? Segona: hi ha moltes maneres de fer poesia o moltes menes de poesia que, que encertadament i segura, en mereixen el nom, i no hi ha cap jutge que “des de dalt de tot” n’otorgui el títol. És pura doxa, opinió, i, doncs, una eventualitat per poder-hi dir la meva, limitada i dita amb un cert convenciment però sense ànim de convèncer.

Deixeu-me, però, abans de res, copiar-vos aquesta tanka del Feliu:

Per què no dir-ho?
Aquest deixar de ser…
Abans, què érem?
I després, què serem?
Per què no repetir-ho?

A mi, això, em sembla d’una profunditat poètica (en el sentit més arrelat a la font verbal. poiesis, treure del no-res, creació) que, en llegir-ho, el trasbals, de pensament i esperit, si no també de cos, és assegurat. Aquest fóra el tret distintiu d’allò poètic: la transformació; no una lectura més o menys agradosa, sinó aquell impacte que, per anomenar-lo adequadament, descriuríem com a experiència estètica, o, fins i tot, com a experiència i punt.

Deixeu-me copiar-vos un altre petit fragment d’una poeta teutona, Else Lasker-Shüler, que la creativitat de Feliu Formosa v ersiona, en aquest mateix número de Reduccions, de manera admirable:

L’amor per tu és la imatge
que se’ns permet tenir de Déu.

Jesús!, em vénen ganes de cridar, per utilitzar una exclamació en correspondència: Déu era això, l’amor de l’altre, a l’altre, allò que és correspost i es fon i crea alguna cosa nova que, heideggerianament parlant, és, la presència fent-se present, el ser, el fonament de tot i tots.

I el cas és que, en realitat, tot plegat només em serveix de preàmbul per una digressió final a la qual pretenia, en una mena de telos amagat, arribar. I és que, escampant una llambregada per la poesia que s’escriu en aquest nostre minúscul rodal en què, com deia la Montserrat, de sota de cada pedra en surten vuit o deu poetes gloriats, quina poesia, en general, es fa?, quin n’és el nivell, en relació amb la que es fa a la resta del món?, impacta?, emociona?, trasbalsa?, ens fa plantejar i replantejar per activa i per passiva?, aporta res de nou…

M’amago, m’amago sempre.
Tanca els ulls fill meu, tanca els ulls,
que continuo amagant-me.

Un míssil al cor, permetem-nos el símil, del poeta turc.

Qui té aquesta potència, avui, al nostre pessebre? Permeteu-me que digui que, al meu parer, la major part (no dic pas tota) de la poesia feta en català, no solament avui, és d’una mediocritat esbalaïdora. I no perquè sigui més aplanada, prosaica o il·lírica, pel que fa a la part propiament estètica o formal, sinó perquè es llegeix o s’escolta, a despit i més enllà de forçades interpretovocalitzacions, sense alteració remarcable i registrable de cap radar subjectiu (ja no diguem col·lectiu). Ah, sí, on és la música, aquella música que Carner, Biel, Bartra o Lorca engendren des del fons del fons?

Manuel Ballester

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.