El Bloc d'en Xavier Monge

De Barcelona als Països Catalans, dels Països Catalans al món

14 de maig de 2008
1 comentari

Què vol dir Ultraje a España?

El 25 d’abril de 2007, durant la jornada de lluita nacional pels 300 anys d’ocupació espanyola, dos companys de Maulets van ser detinguts per haver substituït la bandera espanyola del Castell de Monjuic per una estelada. Aleshores em van demanar que fes una explicació del delicte d’Ultraje a España. No era la primera volta que imputaven a algú aquest delicte i el cas d’en Franki encara estava a l’espera de la resposta del Tribunal Constitucional. Ara ja no esperem altra cosa que la seva llibertat, en Franki de Terrassa ja és ala presó.

Amb tot plegat m’he proposat refrescar la memòria i rescatar aquell article, però no l’he trobat. Per sort encara hi ha qui guardava el tríptic que van fer des d’Alerta Solidària amb una versió escurçada del text. Així em proposo refer el text i mirar d’explicar-vos què vol dir això dels ultratges a ves a saber quina bandera i quina pàtria.

El delicte en qüestió està tipificat a l’article 543 del Codi Penal, en el capítol de delictes contra la Constitución. La seva aparició al sistema penal es remunta la Ley de Jurisdicciones de 1906. Ara bé, l’antecedent directe de l’article avui vigent va aparèixer a la temuda Ley de Seguridad del Estado, promulgada el 1941 en plena repressió franquista (només dos anys després dela derrota de la Guerra Antifeixista 1936-39). L’objectiu de l’article era castigar actituds contràries als valors de la Nación española i al sentiment d’unitat d’aquesta. Temps més tard va ser modificat per poder incloure en aquest tipus penal les crítiques, ja no a Nación sinó també a la forma política de l’estat, és a dir, al règim nacional-catòlic dirigit pel dictador Franco. (segueix)

El delicte l’ultratge és un d’aquells exemples de què vol dir
trancisió política, tot evidenciant la necessitat d’una ruptura a la
que l’esquerra oficial de l’època va renunciar. L’aplicació del delicte
s’ha anat atenuant amb el pas dels anys, sobretot per la seva evident
contradicció amb els valors democràtics que han d’inspirar un estat de
dret. La constitució espanyola buscava revestir de democràcia un règim
corrupte i genocida però sense trencar amb ell, deixant l’imperi en
bones mans i sobretot atado y bien atado. Així, l’ordenament
jurídic feixista va continuar vigent de cap a peus i es va anar
substituint progressivament, malgrat encara ara, tres dècades després,
continuen vigents nombroses normes l’origen dictatorial.

El
delicte en qüestió ha estat, i ara més que mai, molt criticat per la
doctrina. La llibertat d’expressió i la legítima discrepància política
són drets, no només constitucionals sinó humans. La legalitat
internacional (i el sentit comú) es basa en principis i drets com
aquests. Cal tenir en compte que els drets fonamentals, els més bàsics
que recull la constitució espanyola, només tenen com a límit els altres
drets fonamentals. És allò de que la llibertat d’un acaba quan comença
la dels altres, per dir-ho d’alguna manera planera. Això vol dir que la
llibertat d’informació no pot vulnerar el dret a la intimitat, que la
llibertat de religió i pensament no pot afectar a la igualtat, etc.
Així doncs, com podem admetre que els símbols estiguin per sobre del
dret a la llibertat d’expressió? Senzillament és inacceptable. Bé que
tothom cridava quan es va armar el sidral per les caricatures de
Mahoma; però la rojigualda ni tocar-la!

D’altra banda,
cal tenir en compte que l’ús dels símbols, tant dels partidaris com
dels detractors, persegueix visualitzar un missatge. Quan cobreixen un
fèretre amb una bandera espanyola llancen un missatge clar i inequívoc
als adversaris, als afins i a qualsevol receptor. Quan a Israel cremen
banderes palestines hi ha un missatge polític, de la mateixa manera que
quan els palestins ho fan amb una de sionista. Nombrosa doctrina ha
acceptat que en el context de protestes, la crema de banderes i de
símbols (ho podríem extrapolar a les fotos del rei espanyol tot i que
amb algunes diferències) no constitueix un ultratge, un delcite, sinó
que està emparat per la legítima discrepància política, com no pot ser
d’altra manera. Penjar una bandera espanyola és un acte polític, tingui
o no una norma legal que ho recolzi o fins i tot que ho ordeni;
despenjar-la respòn a la mateixa lògica: la política i la seva
visualització a través dels símbols.

Ens trobem doncs davant
d’un delicte polític, no només davant d¡un procés polític, que també.
Mantenir delictes com aquest, com la crema de fotos dels borbons i
molts altres, és senzillament convertir la repressió política contra
tota discrepància en dret positiu. Això no converteix la repressió en
més legítima, ni més útil, ni més democràtica, ni tant sols en
constitucional (amb la seva llei a la mà!); senzillament la converteix
en legal, quelcom que no és garantia de res. La llei només és garantia
d’alguna cosa en democràcia, i vist el panorama no podem parlar ni de
sobirania popular, ni de llibertat ni de drets i deures de les
persones. La manca de democràcia a l’estat espanyol no és un simple
dèficit com sovint s’apunta, és un peix que es mossega la cua i només
tallant el peix es pot trencar el cercle viciós.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!