El Bloc d'en Xavier Monge
De Barcelona als Països Catalans, dels Països Catalans al món
En primer lloc cal destacar que el Partit dels Socialistes de Catalunya
està sotmès al PSOE de Madrid, i ho està per voluntat pròpia, per
voluntat política i per compartir projecte amb la resta. El PSC ha
tingut diverses ocasions per garantir la seva independència respecte el
PSOE, ha tingut grup propi a Madrid, ha estat al marge de la federació,
però finalment ha perdut tota identitat pròpia. Els sectors
espanyolistes que provenien de la regional catalana del PSOE (Montilla,
Corbacho, etc.) han imposat la seva línia sense que els catalanistes
moderats i federalistes hagin batallat per evitar-ho. No s’han atrevit
a forçar la màquina i només perquè després de molts anys han aterrat
als despatxos de Sant Jaume i la Moncloa. Amb les garrofes no s’hi
juga, i sembla que amb les poltrones encara menys. Maragall (el tete),
Tura, Obiols, Castells i companyia han callat davant la tutela
espanyola. Per voluntat d’uns i covardia i servilisme dels altres el
PSC és el PSOE a Catalunya, res més. (segueix)
En segon lloc cal que fem un repàs de la legislatura per adonar-nos que
no ens trobem d’un possible aliat al carrer Nicaragua, sinó que hi
tenim a l’enemic, ras i curt. Podriem fer història del PSOE i els seus
governs però tornar a parlar dels GAL, la LOHAPA i altres marranades
provoca un mal d’estomac innecessari per arribar allà on vull. D’altra
banda, els darrers quatre anys donen prou de si per arribar a les
mateixes conclusions. Ha estat el PSOE qui ha perseguit
l’independentisme basc fins a engarjolar-ne totes les cares públiques
en una obsessió malaltíssa del ministre Rubalcaba imposant un estat
d’excepció i un aparheid polític inacceptable en un país amb mínimes
condicions democràtiques. El PSOE no ha dubtat en perseguir als i les
antimonàrquiques d’arreu i portar-los a l’Audienca Nacional, hereva del Tribunal de Orden Público
franquista, tot i que Zapatero repeteixi fins a la sacietat que és
republicà. Les mentides de ZP respecte l’estatut d’autonomia del
Principat i el ribot d’en Guerra [vídeo] o la contrareforma liberal i blavera de l’estatut del País Valencià [article] són mostres del model d’estat que imposa el PSOE.
La política de gènere i sexualitat ha estat marcada pel molt soroll per no res.
La reforma del Codi Civil per permetre el matrimoni entre persones del
mateix sexe és una fugida endavant, que malgrat equiparar alguns drets
civils, no posa cap solució a la discriminació. La política del govern
no ha tendit a lluitar contra la violència de gènere de forma efectiva,
recorrent a l’enduriment de penes, una mesura desesperada i populista
que mai ha ajudat a combatre problemes d’arrel social. El certificat de
disfòria de gènere exigit per poder canviar de sexe és un insult
als i les transsexuals, a les quals se’ls exigeix que es declarin
malalts per exercir del dret que tota persona té sobre el seu cos i
identitat sexual. Covardia i servilisme a l’església, malgrat
l’escenificació de les tensions (més buscades per una Conferència
Episcopal del PP que pel govern), és el que millor defineix la postura
reaccionària vers el dret a l’avortament. La reforma de la llei del
divorci és de les poques coses que se salven mínimament, si bé arriba
tard, molt tard.
Per maquillar aquesta deficient política i imposar una visió
constitucionalista i legalista acrítica ha tirat endavant una nova
assignatura, l’educació per a la ciutadania. Aquesta matèria ha donat
ales a una dreta rància i bel·ligerant que ha aprofitat l’excés del
govern en matèria educativa per atacar qualsevol tipus de formació
educativa basada en el respecte. Zapatero no ha buscat fomentar
l’educació amb valors de solidaritat, ajuda mútua i llibertat sexual,
personal i col·lectiva. Amb educació per a la ciutadania ha buscat
adoctrinar als adolescents amb valors extrets i interpretats de la
Constitució espanyola, que no és exemple ni de llibertat, ni de
democràcia ni de solidaritat.
Quant a política econòmica i fiscal la cosa ha estat un autèntic
desastre. En primer lloc el PSOE no ha volgut ni voldrà desplegar
l’Estatut en matèria de finançament. No cal que ningú s’esforci en
fer-nos creure el contrari. Els d’en Solbes no han volgut publicar les
balances fiscals i si pot ser no ho faran mai. El dèficit fiscal fa
guanyar eleccions a determinades comunitats autònomes i això és més
rendible que ser just i complir la llei. D’altra banda, el PSOE està
disposat a aplicar reformes liberals de supressió de determinats
impostos com el de patrimoni i successions. Aquesta política fiscal és
una trampa doble ja que per una banda es deixa de gravar aquelles
rendes que no són fruit del treball sinó de l’acumulació de patrimoni i
les grans herències, i d’altra banda són impostos cedits a les
comunitats autònomes, minvant més així la seva capacitat
l’autofinançament [article]. No esperàvem altra cosa d’un liberal que desconeix què vol dir el socialisme com en Solbes.
En diverses matèries de política social l’actitud del PSC ha estat
especialment hipòcrita, sovint de la mà dels socis del tripartit. La
llei d’ajuda a les persones dependents envaeix descaradament
competències de la Generalitat de Catalunya, el Ministeri d’Habitatge
dirigit per la pròpia candidata Chacón lamina permanentment la
competència catalana en la matèria, la sanitat continua sense rebre els
recursos econòmics suficients malgrat es continua atenent a malalts
d’arreu de l’estat. La llista és inacabable.
Com diu un dels lemes de Zapatero: todavia no está todo hecho. Doncs fotem el camp d’Espanya (i França) abans no sigui massa tard!
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Desconec la teva edat, jo ja tinc una edat, i el PSC és el mateix ara que el 1983, no sé on és la sorpresa, són una colla de lladregots espanyols, ara i fa 20 anys.
Ah, i no sóc conver.