Article publicat a Llibertat.cat [enllaç]
No és espoli, és autogovern autonòmic
Qui pagarà els serveis públics?
La tendència a reduïr la pressió fiscal de manera continua ha estat una de les més desvergonyides accions que socialdemòcrates i liberals han dut a terme les darreres dècades. Desmobilitzada la classe obrera i caigut el bloc socialista clàssic ja no calia seguir amb el teatre de les prestacions socials, els serveis públics i el repartiment mínim de la riquesa. Corregir els defectes del mercat? Però si el mercat no té defectes! Patacada, òstia als morros i crisi al canto. El capitalisme és així i ho serà sempre, fins que caigui o el fem caure.
Sanitat, educació, transport públic, renda bàsica, atenció a la dependència, prestacions socials, pensions, polítiques d’igualtat i una llarga llista de coses que no es paguen soles. Les reduccions d’impostos suposen disminució d’ingressos, i a menys ingressos menys despesa possible. I quan la tisora del capital entra a la res pública comencem a tremolar. Ja no queda cap sector estratègic per privatitzar, l’ofensiva se centra ara en mercantilitzar els serveis públics i cap se n’escapa, ni l’ensenyament, ni la sanitat, ni els transports, ni la dependència.
O repartim la riquesa o repartirem el patiment
Cal tenir en compte que el concepte d’herència és força, per no dir del tot, contrarevolucionari. En un model social i econòmic basat en la igualtat, el treball i la justícia cadascú ha d’aportar a la comunitat allò que amb el seu treball i esforç pugui en funció de les seves capacitats. D’altra banda, cada persona haurà de rebre segons les seves necessitats. Si fem un altre plantejament estarem parlant de moltes coses però no, al meu entendre, del socialisme que el nostre país necessita. En una societat (i estat) socialista, el concepte d’herència hauria, o bé de desaparèixer, o bé canviar força.
Ara per ara no estic en contra de que els fills, les parelles i altres persones properes puguin rebre en herència el patrimoni d’aquells que ens deixen. Ara bé, no tot s’hi val. Plantejar l’impost de successions com el peatge de la mort és un exemple de la demagògia de la dreta. En primer lloc cal tenir en compte que una cosa és heretar uns estalvis i l’habitatge familiar i l’altra és heretar múltiples propietats, empreses, grans dipòsits, etc. Tampoc és el mateix que cada un dels fills heredi un pis o que un sol hereu s’endugui un bon grapat de propietats. Tampoc és el mateix heretar l’empresa o l’explotació agricola familiar que heretar les 40% d’accions del Banco Santander. Plantejar que és el mateix és absurd.
L’heretament de les grans fortunes és una de les eines per perpetuar l’explotació i per garantir l’acumulació de capital en poques mans. La riquesa no es transmet per mèrits propis sinó per dret de sang o fins i tot per voluntat de l’explotador. Ara bé, intentar canviar la concepció legal d’herència ara mateix suposa modificar la Constitució, és força absurd que sigui l’Esquerra Independentista i anticapitalista qui ho plantegi (si obrim el meló que no sigui només per això). Així doncs ens haurem de plantejar quina és l’opció de política fiscal que més s’adequa a una concepció ètica i solidària de la propietat, a una funció social de la propietat privada i a una defensa de la propietat pública i col·lectiva dels sectors estratègics i dels mitjans de producció.
Algunes veritats del càlcul de l’Impost de Successions
En primer lloc cal destacar algunes particularitats de l’Impost que s’amaguen quan es fan comparatives sobre què passa a cada comunitat autònoma, tot distorsionant la realitat. Per exemple, sobre l’habitatge habitual del causant (el difunt), hi ha una reducció de 95% sobre el valor, el què equival a que aquest no tributarà a la pràctica. A més a més hi ha quatre tipus de cridats a heretar, a alguns dels quals se’ls aplica una reducció: els descendents menors de 21 anys són els més bonificats, i després els majors de 21 anys juntament amb els cònjuges o parelles de fet, seguits d’altres parents. Quan no hi ha cap relació de parentiu no hi ha bonificació. També hi ha reduccions que sovint arriben al 100% sobre pòlisses d’assegurança, les que bonifiquen a persones amb malalties o dependència, etc.
En segon lloc es tracta d’un impost progressiu. Com major és el valor d’allò que es rep, major és el percentatge que s’haurà de pagar a Hisenda. A més a més, també es té en compte el patrimoni preexistent de qui hereta a través d’una taula amb uns coeficients multiplicadors que van augmentant a mesura que creix el patrimoni preexistent i s’allunya el grau de parentiu. Un descendent o cònjuge amb menys de 400.000 euros de patrimoni propi no tindrà cap recàrrec i si té entre 400.000 i 2.007.400 euros només s’aplicarà un coeficient del 1,05 sobre la base. Tenen en compte aquestes circumstància a l’hora de fer les comparatives segons la comunitat autònoma? La resposta és que no, evidentment.
Agafant l’exemple publicat a l’article de Llibertat.cat, en què es calcula una herència de 250.000 euros, anem a mirar la situació més habitual. És a dir, que els 250.000 euros són el valor d’un pis, tota l’herència que deixen a la seva filla única. Doncs els resultat és que haurà de pagar 148’40 euros i no pas els 41.000 que diuen. Si a més a més hi ha una part que s’ajudica al vidu o vidua, tant en propietat com en usdefruit, o si aquest habitatge encara té part de préstex hipotecari pendent, no haurà de pagar ni un cèntim. Així que demagògia i càlculs descontextualitzats, els mínims.
Què fem amb l’Impost de Successions?
1. Fugir de les comparacions absurdes per tot el què ja s’ha explicat anteriorment i dissenyar una política fiscal pròpia basada en la justícia social.
2. No plantejar la reducció generalitzada de l’Impost i molt menys la seva supressió. El què cal fer és una revisió i millor distribució de les escales i dels supòsits de reducció i bonificació d’una banda, i de recàrrecs per l’altra. D’aquesta manera assolirem un sistema més just en funció del cabal hereditari i del patrimoni preexistent.
3. En els casos de “vacances fiscals”, cal establir mecanismes de control, correcció i persecució del frau fiscal i de l’elusió fiscal fraudulenta. Plantejar suprimir l’impost perquè moltes fortunes l’eviten amb mecanismes fraudulents, legals o no, és un insult a qui contribueix amb el seu esforç i treball a les arques públiques. El què cal és mà dura contra les grans fortunes que defugen l’impost.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Estic bastant d’acord amb el que dius, Xavi.
A la feina veig sovint com els que tenen molts diners, tenen també bons assessors fiscals que els aconsellen com han de gestionar el patrimoni per pagar ben poc d’herència.
El que s’hauria de fer, com dius, és millorar el tema de les bonificacions i l’escala i suprimir (o regular de manera diferent) les bonificacions per empresa individual (95%) i coses semblants, que són el que aprofiten els rics per pagar menys que el més pobre.
Em sembla molt que els calculs que tens són erronis. Tenint en compte un pis de 250.000 euros i que l´hereti un fill has de comptar un 5% de l´inmoble + 3% dels paraments de la llar, o sigui que ja ens movem en un 8%, i després has de multiplicar per un coeficient d´1,3. Això vol dir uns 26.000 euros que has de pagar al comptat, perque si no et cobraran un recàrrec molt important. I naturalment que tinguis els diners a mà, perque si tenies els diners a mitges (cas de ser un conjugue) el compte queda automàticament bloquejat. Si a més resulta que el teu pare o mare tenia una botigueta o una altra propietat (un parking, una segona residència) sobre aquesta ja no hi ha deducció, o sigui que segurament t´hauras de vendre una bona part de l´herència. I si enlloc de propietats tenia els diners al banc…ja els has vist prou. Tardaràs força a tenir-los disponibles, i les comissions que et cobraran entre impostos i banc són astronòmiques. O sigui que representa una càrrega molt important que pot fer que una persona que hagi treballat tota la vida no pugui deixar gairebé res als fills. Això és injust per diversos motius: 1) perque sols ho paguen els catalans, a altres llocs no es paga pràcticament res 2) perque sols ho paguen les classes mitjanes, si tens una societat (capital mínim 1 milió d´euros) o una societat d´ inversió colectiva (capital mínim 2,5 milions d´euros) NO pagues i per tant de distributiu res de res 3) perque són bens que ja han tributat, o sigui que l´estat cobra dues vegades. No siguem babaus. Si a tot arreu menys a Catalunya (i a Extremadura, però estan en vies de suprimir-lo) l´han suprimit deu ser per alguna cosa.
Totalment d’acord. Com la lien aquests de Llibertat.cat (hehe).
Apa només passava per aquí, que em feia gràcia deixar-te un comentari.
Cuida’t i fins aviat!
Tot aixo que dius esta molt be. Efectivament, l’impost de successions s’hauria de mantenir pels casos d’herencies molt grans, i suprimir pels casos en que cada fill hereta nomes un pis d’un valor tipic de la classe mitja. Pero, com diu Alfons Lopez-Tena, la realitat es mes complexa que aixo: la realitat es que fins ara, les grans fortunes han pagat zero, exactament zero. Pel senzill motiu de que les families riques de debo se’n van a veure un notari per a que faci mil tripijocs dient que l’herencia es per a una empresa, que es pot muntar per aquest proposit, etc. etc. etc. Les families riques paguen el notari i els advocats per a que els facin tots els tripijocs, i paguen zero d’impostos. Per aixo CiU defensa suprimir l’impost totalment: perque si vols mantenir-lo per als rics, hauries d’impedir primer que es puguin fer tots aquests tripijocs.
I per impedir els tripijocs, suposo que la legislatura deu ser complicada. Hauries de modificar moltes altres normes legals, i et trobaries amb que no ho pots fer degut a l’estructura del capitalisme internacional.
Tot aixo al final deu ser semblant al problema amb els impostos sobre els beneficis amb bossa: aixo es el mes injust de tot. Per que els mes super-rics, que tenen grans beneficis en bossa, paguen un percentatge dels seus guanys MENOR que no pas els de classe mitja que tenen ingressos a partir del seu sou? Doncs perque si gravessin mes els beneficis en bossa, les grans fortunes simplement es mourien a altres paisos, i com que la nostra economia va lligada al capitalisme global, doncs ja l’hem pringada: aqui tenim el gran problema. Per aixo cap partit, ni que es digui socialista o comunista, no ha canviat mai aquesta gran injusticia social.