El Bloc d'en Xavier Monge

De Barcelona als Països Catalans, dels Països Catalans al món

1 de juny de 2009
1 comentari

Les eleccions, també europees

Article publicat a Llibertat.cat [enllaç]

Cada
vegada que arriben eleccions sorgeix el dubte sobre què hem de fer,
sobre quina és la millor opció davant de la cita de la democràcia
formal en que vivim. Abstenir-se, anar a votar, a qui anar a votar… La
manca d’un referent estable de l’independentisme d’esquerres a les
urnes més enllà de les eleccions municipals en unes desenes de
municipis, agreuja aquest dilema per a aquells que volem que el nostre
vot sigui quelcom més que una papereta en una urna cada quatre o cinc
anys.

Sóc dels què pensa que cal utilitzar tots els mitjans que
tinguem a l’abast per tal de construir el nostre projecte polític, que
no és altre que la independència dels Països Catalans i l’alliberament
social de les classes populars. Aquesta màxima de Malcom X, la de per
tots els mitjans necessaris, passa també per concórrer a les eleccions
malgrat aquestes suposin participar del joc de la democràcia formal.
Cal que analitzem en cada moment quina és la conjuntura del moment i
com podem treure profit davant d’una cita electoral. A voltes, reclamar
l’abstenció pot ser una bona eina, però altres vegades la millor pot
ser presentar-s’hi per tal de recollir el suport que el treball diari i
constant des de la base, des de l’honestedat i el combat quotidià en
tots els àmbits ens hem guanyat. (segueix)

      
El proper 7 de juny els catalans, els del nord i els del sud, estem
cridats a les urnes de nou per escollir els diputats del Parlament
Europeu. Es tracta d’unes eleccions que criden ben poc l’atenció i que
mobilitzen menys electorat que qualsevol altre cita. Analitzar-ne els
motius ho deixaré per una altra ocasió, ja que donaria per moltes
pàgines. Del què no tinc cap dubte és que totes les eleccions poden ser
útils si sabem jugar-hi un paper encertat, i en el cas de les europees
d’enguany no és pas diferent. Concórrer a les eleccions europees és una
eina molt útil per poder difondre el missatge de l’independentisme
d’esquerres, de l’Esquerra Independentista, per tota la geografia
catalana. Així ho creia quan fa cinc anys la CUP es va presentar a les
eleccions al Parlament Europeu per tal d’aprofitar la campanya i
denunciar la Constitució Europea en clau nacional i social. També ho
crec ara.

Estic convençut que participar a les eleccions del 7 de juny és una
gran oportunitat per fer visibles les reivindicacions nacionals dels
Països Catalans tant al nostre territori com més enllà, i de difondre
un discurs anticapitalista que doni resposta als interrogants que ha
generat la crisi econòmica, financera, alimentària i energètica a la
que governs i multinacionals ens han abocat. D’altra banda, la
possibilitat d’obtenir representació a la cambra europea és un factor a
tenir molt en compte. Tenir algú que faci sentir la nostra veu al cor
de la Unió Europea és fonamental per tal d’internacionalitzar el
conflicte que enfronta les nacions oprimides amb l’estat. Si dic tot
això és perquè crec que Iniciativa Internacionalista – La solidaritat
entre els pobles (II-SP) és una gran oportunitat per portar la veu dels
sense veu a Europa i al Món.

II-SP és l’única candidatura que el proper 7 de juny pot plantar cara a
la ferotge maquinària repressiva de l’estat espanyol, la llei de
partits, la tortura, la presó, el silenci. Tenir una veu al Parlament
Europeu és la garantia que la nostra quotidianitat serà escoltada més
enllà del nostre país i alhora esdevindrà un altaveu impagable també a
casa nostra. En aquest sentit, la llista d’II-SP està encapçalada per
persones que mereixen tot el respecte i suport i que sense cap mena de
dubte duran a terme aquesta tasca de manera implacable. El número tres,
Josep Garganté, ha demostrat amb la seva lluita incansable.

Una de les crítiques que algunes persones i formacions polítiques han
fet a la llista d’II-SP és que no és una llista catalana i que fins i
tot pot ser una eina de l’esquerra abertzale basca per superar
l’aparheid polític i jurídic en què es troba el poble basc. En primer
lloc cal deixar clar que com a independentistes d’esquerres, com a
revolucionaris, l’internacionalisme és i ha de ser sempre un eix
principal de la nostra lluita. Combatre l’imperialisme és quelcom que
hem de fer tots des de casa nostre però també de bracet de tots els
pobles del món, dels treballadors de tot el món. Cap independència
política de cap poble del món serà possible ni real fins que tots els
pobles del món l’hagin assolida. En segon lloc, II-SP és una llista
formada per treballadors i treballadores dels pobles oprimits de tot
l’estat, ho demostren els primers llocs de la candidatura: bascos,
castellans, catalans, gallecs, canaris, andalusos… tots, tots junts per
dur la veu dels pobles a Europa. Finalment, els independentistes
catalans no podem defugir la nostra responsabilitat en contribuir, des
de la solidaritat, mai des de la ingerència ni el fals emmirallament, a
la solució política del conflicte espanyol a Euskal Herria, no només
per coherència, sinó perquè serà una aportació important també en el
nostre procés d’alliberament.

Per tot l’exposat, i moltes altres coses que em deixo i que farien
aquest text inacabable, crec que la necessitat de concórrer a aquestes
eleccions l’ha cobert Iniciativa Internacionalista i que per això,
aquells que creiem que la lluita institucional és un front
estratègicament important, hem de donar suport actiu a la candidatura
encapçalada per Sastre, Benegas i Garganté. D’altra banda, també crec
fermament que cal que l’Esquerra Independentista perdi la por i les
reticències a obrir el front institucional de manera àmplia i concórrer
a totes aquelles cites electorals que puguin contribuir a difondre el
nostre missatge, construir una alternativa política també a les
institucions que és, ara més que mai, tant necessària. L’Esquerra
Independentista ha demostrat en desenes d’ajuntaments que des de les
institucions es pot fer política real, abandonant la gestió
professional de les nostres condicions de vida, per bastir un moviment
polític des de tots els fronts de lluita capaç d’assolir la
Independència i el Socialisme als Països Catalans.

  1. A lo fàcil, amb el toro ja passat crec que II-SP no va tenir èxit a casa nostra. I en aquest article és veu el que crec que és la causa. Preguntem-nos seriosament què és un poble?un país? I per respondre no hem de fixar-nos amb mil i un i rebuscats arguments, no, sencillament hem de tenir clar que és el que qualitativament fa que una comunitat sigui un país. La característica imprescindible. Aquesta és, sens dubte, la voluntat. El que vol la gent. Ni la cultura, ni la història; aquestes coses ens ajudaran a entendre el perque de la voluntat, però per si mateixes no poden  explicar que és o no un país.
    Seguint doncs, crec que la candidatura II-SP, va entendre erroniament quins son el pobles oprimits de l’Estat espanyol. El poble castellà, no està oprimit per Espanya, ja que aquest últim s’ha fet a imatge de l’anterior i així ho volen i ho creuen la majoria dels castellans (i alhora d’altres pobles històrics assimilats pel nacionalisme espanyol). L’internacionalisme no és recuperar els vells pobles i comunitats precapitalistes (molts ja s’han mort) sinó crec que és respectar la voluntat de cada una de les persones i pobles i sobretot prioritzar aquesta voluntat per sobre d’altres interessos ecònomics, d’Estat i de partit. Per això crec que molts dels independentistes no és van animar a votar II-SP, ja que molts no veuen el poble català com el castellà o l’andalús. A Catalunya hi ha voluntat d’ésser poble, i això és demostra amb el nostre sistema de partits, amb un entremat social i organitzatiu d’àmbit nacional, l’opinió pública, etc… aquestes coses són molts diferents a Catalunya i a Euskadi (i dic Catalunya, tot i creure que el meu país són els PPCC, ja que tinc present que la meva voluntat és encara minoritària, sobretot fora del principat.) La veritat es que no ho sé. Però crec que el cas català i el basc són diferents i que no existeix cas castellà. II-SP va fer passar a tots pel mateix “tubu”, i el “tubu” basc ens queda ample als catalans (no patim la seva repressió per molts que alguns volguéssin, no ens cal) i pels castellans aquest “tubu” els hi sona a xinès, fora de sectors socials molt minoritaris i estigmatitzats per altres motius molt aliens a l’independentisme i a aquest internacionalisme. Candidatura europea internacionalista si, però amb les organitzacions i moviments principals de cada país. Als PPCC l’EI, a EH Batasuna i a la resta de l’Estat a l’espera que (ells solets) consolidim quelcom que aglutini la majoria de les forces transformadores. I sobretot amb tots els pobles europeus. A Espanya, els comunistes, molts encara estan lligat a IU, doncs pa i agua, però no exportem al model basc a tot arreu, que a Catalunya ja veiem com ens va i a la resta encara pitjor. Independència també en aquest camp. L’història ja ens ha ensenyat com un internacionalisme desboca amb imperialisme, no repetim errors, no hem intervenir ni incidir a l’estranger. Això últim és molt agosarat però crec que aquestes actituts amb més poder/força desemboquen en això, en una falsa solidaritat, paternalisme i dirigismes.

Respon a Patirem! Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!