El Bloc d'en Xavier Monge

Gràcies a tothom per assistir a l’acte, hem començat a caminar per reinventar Barcelona i esperem comptar amb tots vosaltres. (segueix amb el text)

L’altre dia a l’Assemblea Nacional de la CUP a Tarragona en Roger, un company de Sants que corre per aquí, em recordava que just avui fa un any de la primera assemblea general de la CUP de Barcelona, el 25 d’octubre de 2008. Feia dos anys que el grup promotor ja hi treballava i avui presentem els resultats d’aquesta llarga etapa de feina. Han estat molts mesos d’anàlisi, de recopilar informació i de parlar amb persones vinculades a diferents àmbits de la ciutat. Des de fa un temps, les tasques de la cup de Barcelona s’han centrat en el debat polític, ideològic i estratègic sense deixar de banda les tasques que ja realitzàvem.

En els darrers anys el debat estratègic a la CUP i al conjunt de l’Esquerra Independentista ha estat molt intens. L’aposta de les Candidatures d’Unitat Popular per dotar-se d’una estructura organitzativa d’abast nacional ha estat fonamental per emprendre una acció coordinada entre tots els nuclis contribuint a fer dels municipis la peça clau en la construcció nacional d’una alternativa real i necessària pels Països Catalans. En aquest sentit convé destacar l’impuls que l’elecció d’un nou Secretariat Nacional la setmana passada a Tarragona ha de suposar i suposarà per a les eleccions municipals del 2011, un objectiu que ens vam marcar a l’Assemblea Nacional de Girona del passat mes de juny.

La CUP neix a Barcelona amb la voluntat de ser una eina per a l’alliberament nacional i social dels Països Catalans. Volem fer de Barcelona una ciutat on el català esdevingui un factor d’integració i cohesió social front a la segregació lingüística i el mur cultural que suposa l’espanyolisme a casa nostra. Una ciutat on l’expressió popular sigui el motor de la cultura, una cultura viva i en constant moviment, sorgida de la base, dels barris i de la seva gent. La llengua i la cultura catalanes, la tradicional i la contemporània, són valors que no podem perdre ni abandonar a la sort de mecenes subvencionats amb les mans massa llargues ni a la funesta sort del lliure mercat.

Barcelona paga massa cara la factura de deixar en mans dels interessos econòmics d’uns pocs allò que hem construït entre totes. Han convertit la ciutat en una marca comercial, en un aparador o les veïnes hem de ballar o parar quiets com maniquís per tal que res desentoni a la música de grans constructores i grups hotelers. Som aquí per dir alt i clar que ens plantem davant la Barcelona de l’Hotel Barceló, del Fòrum, del 22@, del calaix de Sants, del túnel d’Horta, de les Casernes de Sant Andreu, de la requalificació del miniestadi i de les bufetades que dia rere dia ens venta el poder municipal. Som aquí per dir-los que el Forat de la Vergonya serà pels veïns, que Poblenou no està en venda, que fotrem a terra l’Hotel Vela i que no deixarem que cap mafiosa des d’un despatx de Sant Jaume o del Carrer Aragó tanqui ni un sol dia al Jona de l’Eixample a la presó. Som aquí per dir a Assumpte Escarp que perseguir al Jona només ens farà avançar en la defensa dels nostres barris i que la sentència contra el company Andreu de Cabo de TMB no fa més que refermar el nostre compromís amb la lluita dels conductors d’autobús per assolir un conveni col•lectiu digne, la creació de 500 nous llocs de treball i els dos dies de descans setmanal. Ni UPAS, ni jutges ni fiscals podran amb la solidaritat dels veïns de Barcelona.

Volem reinventar Barcelona per retornar a l’urbanisme una funció social. Perquè els nostres barris no perdin la seva identitat i perquè ningú hagi de marxar de casa seva. 15 desnonaments al dia, 80.000 pisos buits, manca d’espais per al jovent… i encara hem d’aguantar que els centres socials okupats de la ciutat estiguin amenaçats de desallotjament. A l’atenció del senyor alcalde: cada desallotjament un cinema princesa, cada desnonament un nou espai alliberat. I fins que la política institucional no sigui capaç de respondre a les necessitats dels barris i del seus habitant, ho farem nosaltres dins o fora de la llei.

No ens podran arrabassar els carrers ni les places. És del carrer, de l’espai públic, d’on que volen escombrar tot allò que no queda bé a la foto de la Barcelona de disseny. La nostra és la Barcelona on la canalla pot jugar a pilota a les places, on les treballadores sexuals han de poder gaudir dels mateixos drets socials i laborals que la resta, on la cultura popular té el seu àmbit d’expressió, mentre que la seva és la ciutat on la Rambla és només per al turisme, on els carrers esdevenen meres vies de trànsit i les places grans esplanades de ciment per contemplar. Construirem una ciutat viva davant els taüts de formigó, una ciutat dinàmica davant els figurant estàtics que volen que siguem.

Ahir un helicòpter sobrevolava el centre de Barcelona. La policia perseguia pel centre de la ciutat una marxa que reclamava la llibertat del pres anarquista Amadeu Casellas. Una vegada més la violència policial ha intentat fer callar a la dissidència política. Però que cal que advertim també una vegada més que no hi ha porres, pilotes de goma ni mercenaris armats fins a les dents capaços de fer desaparèixer la veu dels sense veu a cap racó de la ciutat. Prendrem els carrers una vegada i una altra, com ho van fer els estudiants el curs passat, com ho van fer ahir els companys d’Amadeu Casellas o les veïnes d’aquesta vila que denunciaven el tancament de la Plaça de les Dones del 36, un exemple clar de la privatització de l’espai públic. Per tots ells i tots nosaltres, un missatge de lluita i compromís: el carrer és de totes i mai, mai l’abandonarem.

Perquè sabem que Barcelona té desigualtats econòmiques i socials i no mers actes d’incivisme. Perquè sabem que ni multes, ni persecució policial ni criminalització mediàtica posaran remei a aquestes desigualtats, com no ho podrà fer mai l’ordenança del civisme. Perquè les entitats no poden trobar-se davant un via crucis burocràtic cada vegada que volen organitzar un acte al carrer, perquè després els hi deneguin el permís amb l’arbitrarietat més absoluta com ens han denegat a nosaltres fer una roda de premsa a la Plaça Sant Jaume aquesta setmana.

La criminalització pública i mediàtica de determinats col•lectius de la ciutat promoguda pel propi ajuntament i els partits que l’ocupen ha de ser combatuda des de tots els fronts possibles. És necessari denunciar l’assatament policial a que Mossos d’Esquadra, Policia Nacional espanyola i també Guàrdia Urbana sotmeten a les persones nouvingudes que miren de sobreviure a Barcelona. L’Ajuntament ha de dir de manera clara que desobeirà la llei d’estrangeria proposada pel govern espanyol i que no perseguirà ni als migrats per empadronar-se, ni a qui faciliti el seu domicili perquè ho facin, com ja ho han acordat altres municipis. El padró municipal és l’eina per accedir als serveis bàsics com la salut o l’educació i no pot convertir-se en una eina de persecució per acabar expulsant del país a veïns i veïnes de Barcelona que tenen tant o més dret que el mateix alcalde a viure als barris de la ciutat. Hem de tancar els camps de concentració de la ciutat, enderrocar els murs dels centres d’internament d’immigrants que els segresta sense cap garantia per ser expulsats.

Barcelona som tots i totes, tant si venen del carrer del Carme o del Carmel, de Marraqueix o Kampala, de Quito o d’Islamabad. Som tots catalans, totes veïnes de la ciutat i com a tals no podem acceptar l’apartheid polític a que se sotmet als nouvinguts. Integració és una paraula buida a les boques d’Hereu, Trias i Portabella. No hi ha integració possible si neguem el dret més bàsic de participació política a aquella gent que s’alça cada dia per anar a treballar o estudiar, que fa de Barcelona una ciutat viva i diversa.

Però també és buida la paraula participació si fem un cop d’ull a la política municipal. No podem acceptar l’elecció indirecte dels regidors de districte. Volem poder decidir des dels barris acabant amb l’aparell de blindatge antidemocràtic actualment vigent a la ciutat. Cal aprofundir cap a la democràcia participativa, cap a la democràcia directa. Tornar al poble la seva capacitat de decidir més enllà de les urnes. Autoorganització als barris, dissens popular contra el consens institucional, consells vinculants, participació deliberativa i no merament informativa. El dret a decidir dels veïns i veïnes davant les operacions de maquillatge i legitimació de les polítiques injustificables de l’Ajuntament. Cal que l’ajuntament surti al carrer i la gent entri a l’Ajuntament. Perquè la Barcelona dels barris deixi de ser un mapa artificial per donar lloc a la generació de múltiples centres de desició política.

Decidir també sobre els serveis públics municipals. Front la privatització dels serveis públics, els criteris mercantilistes d’eficiència econòmica que ens aboca a la mala qualitat i a les condicions laborals inacceptables, necessitem uns serveis públics on usuaris i treballadors prenguin part activa en la seva gestió, amb les dotacions econòmiques necessàries per fer del transport públic, les escoles bressol, els equipament per a la gent gran, els centres cívics o els serveis socials quelcom eficaç, útil i amb la qualitat necessària. Si cal, anar més enllà de les competències municipals. L’Ajuntament ha de saber exigir a les altres administracions allò que ens fa falta. Ens calen més instituts, una xarxa de rodalies que funcioni, i funcioni bé, la supressió de les barreres arquitectòniques i una xarxa de centre de salut que garanteixi els drets més bàsics de les persones.

Drets bàsics i inalienables com els de la salut sexual i al propi cos. Perquè si reinventem Barcelona és per acabar amb la discriminació de les dones, amb la criminalització de l’avortament, amb l’homofòbia i amb la transfòbia. Hem de fer dels municipis, també aquí, una eina per a l’alliberament de gènere. L’urbanisme, els serveis socials, la política econòmica, la participació o l’educació, tots ells àmbits ben diferents des d’on cal construir polítiques transversals que assegurin la igualtat, la llibertat sexual i el dret al propi cos. Recordant a Maria Merçe Marçal no hem de perdre de vista que les dones de les classes populars pateixen especialment els efectes devastadors de l’explotació i el lliure mercat.

Una perspectiva de gènere que ens ha d’ajudar en la construcció a una alternativa a al sistema econòmic que ens ha dut, i ens durà una vegada i una altra, a situacions de crisi que acabem pagant els de sempre. No la pagaran els que han inundat de centres comercials, de mercadones o maquinistes la ciutat. La paga l’acomiadat, l’aturat, l’hipotecat, la parada que tanca al mercat o la botiga del barri que baixa la persiana. Cal aprofitar la crisi del sistema per teixir xarxes d’economia social i solidària, per donar un impuls al comerç de barri, al cooperativisme i a l’autogestió.

Si no ho fem les grans superfícies seguiran devorant les nostres vides i els nostres barris fent-nos cada dia més esclaus. Ens seguiran devorant com ho ha fet el Tren d’Alta Velocitat dins i fora de la ciutat, com ho fa la MAT o el quart cinturó deixant cicatrius de acer i asfalt per tot el territori.

Barcelona ha de deixar enrere l’espiral embogit de creixement que hipoteca el territori d’arreu del país. Cal replantejar les polítiques d’aigua per no deixar sec el Llobregat, l’Ebre, el Ter o el Roine. Cal fer una nova gestió dels residus que passi per la seva inevitable reducció. Els polítics professionals ataquen aquells que s’oposen als abocadors i les incineradores al costat de casa seva mentre Barcelona té la barra d’escampar la seva merda per totes les comarques. Se’n riuen dels qui s’oposen al suposat progrés i dels qui volen apagar les nuclears mentre Barcelona mira cap a un altre costat menyspreant el cost ambiental que suposa el consum irracional de recursos que fa la ciutat. No podem seguir hipotecant les nostres comarques, cal que ens fem responsables i coresponsables de la gestió de l’aigua, l’energia i els residus.

Bé, i per anar acabant anirem al que molts de vosaltres voleu sentir.

2011 estareu pensant moltes de vosaltres. És potser la pregunta que més ens han fet els darrers mesos. Us presentareu a les properes municipals? No tenim por a assumir el compromís amb amb les lluites i les persones de tota la ciutat d’anar a l’Ajuntament a ser-ne l’altaveu, ja sigui al 2011 o quan calgui. Som conscièns del repte que ens hem imposat i per això no serà la pressa sinó la responsabilitat i la feina feta les que determinaran si concorrem o no a les properes eleccions municipals. Però una cosa tenim molt clara, que no sigui perquè no em fet la feina que perdem l’oportunitat de fer-ho. I és per això que cal que tots i totes us impliqueu en aquest projecte, que fem de la CUP de Barcelona una eina de les lluites populars de cada barri, que podem plantar cara a l’Ajuntament i als seus socis, públics i privats, des de cada cantonada de la ciutat. Tant si som a l’ajuntament com si no, perquè serà el contrapoder el què serà capaç de reinventar i recuperar barcelona. Un contrapoder que farem entre totes les que estem avui aquí i les que esperen al carrer per una Barcelona pensada per la gent i per uns Països Catalans lliures!

Visca la Terra!

25 d’octubre de 2009