El Bloc d'en Xavier Monge

L’11 d’abril de 1993, Guillem Agulló i Salvador moria assassinat per un grup de feixistes a la vila valenciana de Montanejos. Com tants militants independentistes i d’esquerres als Països Catalans, Guillem havia patit la coacció sistemàtica per part de la ultradreta més rància en connivència amb els estats ocupants. Com tants, decidí afrontar les circumstàncies socials i nacionals adverses amb la lluita transformadora, constructiva i coherent. La diferència, però, va ser que en aquell cas les pressions i l’obsessió malaltissa de l’espanyolisme el va portar a una mort dramàtica que sacsejà les consciències de la societat catalana. (segueix)

La complicitat de la “justícia” i dels partits governants en el moment,
PSOE i PP, es mostrà amb tota la seua naturalesa grotesca i odiosa.

Amb l’habilitat característica de les consciències conformistes
occidentals la majoria ha anat oblidant aquell succés condemnant-lo a
l’ostracisme del calaix de les anècdotes desagradables. El silenci
ofensivament taciturn dels mitjans envers la impunitat de què gaudeixen
els assassins del Guillem, que fins i tot s’han arribat a presentar en
unes eleccions, en contrast amb la repressió constant i desmesurada
contra l’independentisme revolucionari és una mostra evident del fet
que la suposada normalització política al nostre país, no pot
considerar-se cosa semblant: la sacralitzada transició als territoris
catalans sota domini espanyol no deixa de ser res més que una
suavització de l’estat d’excepció permanent en què ens veiem sumides.

15 anys després, no podem dir que el feixisme, que el neonazisme torna:
el feixisme mai ha marxat, s’ha adaptat simplement a les
circumstàncies, ha anat prenent o perdent embranzida segons el context.

En una situació política pràcticament idèntica, amb PSOE i PP al
capdavant, el País Valencià és escenari diàriament d’intimidacions i
atacs –com els ocorreguts darrerament a Castelló de la Plana- de
consentiment, complicitat i impunitat de criminalització cap a les
idees independentistes i cap a la vertadera esquerra. Els escamots de
fanàtics ultradretans aprofiten una situació social complexa marcada
per les problemàtiques de la immigració per fer la feina bruta als
carrers. La feina bruta d’una classe política que no es molesta a
ocultar o dissimular el seu odi cap a tot allò que sone a català o
subversiu.

A la Catalunya Nord, l’ultranacionalisme xenòfob del Front National
pren característiques tràgiques. Al Principat i les Illes som
espectadors de l’auge del discurs racista i totalitari d’organitzacions
que s’autoproclamen independentistes catalanes.

La democràcia liberal permet i promou aquests moviments descaradament
antidemocràtics i els utilitza com a defensa preservadora del règim
socioeconòmic imperant.

Cal que tinguem ben present que només amb un canvi estructural,
revolucionari i trencador podrem acabar amb aquest càncer, amb aquesta
amenaça irracional vers el gènere humà; la xacra feixista només té
sentit en un context d’explotació i opressió i el nostre deure és
aturar-la: ja siga espanyola, francesa o catalana. No consentirem cap
més atac.

Avui tenim ben clar que el millor homenatge al nostre company és la
victòria, la victòria de la revolució independentista. I ho sabem,
perquè avui totes i tots som Guillem. 15 anys després ni oblidem ni
perdonem. Cap agressió sense resposta!

Maulets, el jovent independentista revolucionari
Països Catalans, abril de 2008