El Bloc d'en Xavier Monge

El passat dijous 19 de juny, el Consell Interuniversitari de Catalunya, l’ens que agrupa les universitats públiques catalanes i la Conselleria, va acordar exigir el nivell C de català als professors que hi vulguin treballar. Com sempre hi ha qui ha posat el crit al cel. El motiu d’escàndol, però, no és l’exigència sinó que a aquestes alçades haguem de fer normatives d’aquest tipus i que això sigui notícia. A veure si no et demanaran alemany a la universitat de Berlin! Malgrat tot, és una bona notícia. Calen mesures urgents i contundents per garantir que els català és la llengua vehicular a l’administració i tots els àmbits de l’ensenyament, des del parvulari fins a l’ensenyament superior. (segueix)

El
discurs de la Universitat Pompeu Fabra (UPF) i la Universitat
Autònoma de Barcelona (UAB) sobre l’excel·lència és una falàcia que
amaga la crosta nacionalista espanyola que es respira als entorns del
PSC-PSOE (ambdós, juntament amb l’ex-rector de la UB, van signar un
manifest de suport a Zapatero). De fet, la Universitat de Barcelona fa
temps que ja aplica aquesta mesura, acompanyada dels cursos necessaris
per acreditar el nivell C i especialment la comunicació. Diversos
professors estrangers han passat aquests cursos des que la normativa
està en marxa a la UB i això no ha suposat cap trava per
contractar-los. Sobre això, em remetré a l’editorial d’El Punt del
dimecres 25 de juny [enllaç].

L’acord
del Consell Interuniversitari va ser acceptat per tots els membres
presents després de retallar-ne exigències i fer-lo més flixible. Lluís
Ferrer, rector de la UAB va votar a favor de l’acord i el vicerector
que anava en nom de Josep Joan Moreso, de la UPF, també. Va ser el
soroll mediàtic que es va generar amb la divulgació del text als quatre
vents per una conselleria, la dirigida per Josep Huguet, que té més
necessitat de tapar les vergonyes post-congressuals que no pas de fer
efectiva les defensa i exigència jurídica del català. Malgrat això
l’acord s’ha de convertir en decret de la Generalitat de Catalunya, del
govern, i és necessari que així sigui. Ni la universitat ni el país ens
podem permetre el luxe de renunciar a la fermesa i la contundència
necessàroies per defensar la nostra llengua front una disglòsia
substitutòria possible, real i molt desitjada per l’espanyolisme més
jacobí.

Però malgrat la defensa, necessària en aquests moments,
de l’aplicació real, efectiva i imperativa d’aquest acord, cal no
perdre de vista la situació real de la llengua a les universitats
catalanes. L’acord no arregle gran cosa tot i que va en molt bona
direcció, és un bon pas certament i cal felicitar-se. Però és
insuficient, i de nou la prova és la UB, on malgrat fer temps que
s’aplica una normativa similar la stuació del català és encara molt
precària. De poc serveix el coneixement del català si aquest no és
utilitzat per professors a les aules, si la presència d’un sol
estudiant erasmus al grup és motiu suficient per canviar la
llengua, si l’oferta de grups és menor en català (sobretot quan
s’avança en la carrera i en els màsters) i aquesta ni tant sols es
compleix efectivament, etc.

Cal introduir noves llengües en
l’aprenentatge universitari, és necessari i útil pel temps que ens ha
tocat viure. El castellà ha de ser una llengua més entre l’anglès, el
francès, l’alemany i totes les altres llengües que han de tenir lloc en
la universitats catalanes perquè els estudiants que ho desitgin puguin
ampliar la seva formació. Però de llengua pròpia només n’hi ha una, i
aquesta ha de ser la vehicular i la única present a nivell oficial i
administratiu. Ni l’anglès, ni el castellà, ni l’alemany: només el
català. Cal continuar fer passos per la oficialitat única del català
arreu dels Països Catalans, cap a l’extensió de l’ús social, i en
aquest sentit és enorme la responsabilitat que té la comunitat
universitària, que ha estat i ha de seguir sent, si Bolonya encara ens
deixa, un espai de pensament, avantguarda i motor de canvis socials i
polítics, de revolucions.