El Bloc d'en Xavier Monge

Després d’haver repassat algunes de les candidatures que es presenten a la demarcació de Barcelona (i que per tant són les què puc votar) i de fer un repàs del què han estat aquests 4 anys d’estira-i-arronsa a Madrid, ha arribat el moment de parlar què votar, si és que cal fer-ho. El proper 9 de març només hi ha tres opcions: votar en blanc, votar nul o no votar. Cal castigar a una classe política servil i submisa als interessos dels nostres enemics, així com mostrar un rebuig al marc jurídico-polític que ens imposen els estats espanyol i francès. (segueix)

En primer lloc m’agradara comentar breument quelcom que m’ha sorprès
una mica. En el repàs als partits que he fet en aquesta mateixa
categoria d’articles [Eleccions 2008] hi ha hagut força visites i
comentaris, cosa que m’agrada. El què destacaria de tot plegat és la
brutal reacció a l’article sobre ERC [enllaç] en comparació amb el del
PSC [enllaç] i el de CiU [enllaç]. A banda de la diferència de visites,
alimentades per haver aparegut en portada de Vilaweb suposo, hi ha
hagut una agressivitat que denota un alt nerviosisme a les files d’ERC.
Sembla que les enquestes no van bé i que, com era de preveure, baixaran
tant que poden arribar a perdre el grup propi i tot. Les coses no van
bé a can Carod i ens ho volen fer pagar als de fora. Potser que mirin
d’endreçar les idees a casa seva i després comentem la jugada.

Dit això, se’ns planteja el gran dubte: què hem de fer el proper 9 de març? Comparteixo bona part de l’ànàlisi de la CUP [comunicat]
que deixa la porta oberta a actuar diferent segons la realitat de cada
territori. No hem de tenir por a reconèixer la diversitat política i
social del nostre país, això és el què ens fa rics com a poble. També
cal entendre que no totes les comarques van a les mateixes velocitats
en els mateixos temes, ni totes tenen unes prioritats urgents. Així cal
que l’Esquerra Independentista actuï d’acord amb aquest anàlisi. Una
cosa està clara: els independentistes d’esquerres no podem optar pel
vot a cap de les candidatures que es presenten a les eleccions
espanyoles i locals-cantonals al Nord. Tampoc em convenç el fet de no
tenir una posició única que permeti fer una gran campanya per aprofitar
la conjuntura política, ho haig de reconèixer, però les coses s’han de
fer ben fetes i cal anar poc (però sense pausa!). També hem d’ésser
conscients que amb aquestes eleccions tanquem un cicle electoral i que
de nosaltres depèn bona part del què passi en el següent.

Sobre el vot nul, ja he expressat en alguna ocasió que
només té sentit en el marc d’una desobediència massiva i organitzada.
Vaig posar l’exemple de l’a il·legalització de candidatures a Euskal
Herria però en aquestes eleccions tenim un exemple més proper. A la
Catalunya Nord, on hi ha eleccions municipals el mateix diumenge,
col·lectius d’oposició a la línia de Molt Alta Tensió (MAT) han fet una
crida al vot nul com a protesta. No hi ha dubte, doncs, que és una
ocasió perfecte per donar suport a aquesta iniciativa per denunciar les
agressions al territori d’una política econòmica i energètica
irracional imposada per Madrid, París i Brusel·les.

Quant a l’abstenció anomenada activa en tinc prou dubtes.
És cert que diverses organitzacions de l’EI han apostat per aquesta
opció i no em sembla pas malament, però desconfio de la seva utilitat
política més enllà de superar la data amb algun escarafall. Tenen un
bloc de la campanya amb el manifest, el material i les adhesions [aquí en teniu l’enllaç].
Estic d’acord, en termes generals, amb el manifest que han fet públic
però en dubto, com ja he dit, de què l’abstenció tingui una
trascendència significativa com per fer-ne una interpretació en clau de
ruptura nacional o desafiament social. D’altra banda, l’abstenció ha de
variar en grans xifres per interpretar-la amb objectivitat ja que tota
variació que entri dins les fluctuacions de les darreres dècades dona
marge a la imaginació, però no a cap diagnosi polític concret (la
platja, els descontents, alguns independentistes, els anarquistes, els
que tornaven de festa o estaven de viatge…). Crec que l’abstenció és
una postura legítima i comprensible, és més, que tal dia servirà
realment per diu adéu als estats espanyol i francès, però em temo que
això no serà aquesta vegada.

Quant al vot en blanc, era la opció que més m’agradava
incialment. Si l’independentisme organitzat hagués optat per fer
campanya pel vot en blanc i hagués pogut arrossegar espais de
mobilització, debat i opinió de la societat catalana, hagués pogut
clavar una punyalada al centre de la política espanyola. Però per això
calia temps, previsió i voluntat, i no hi ha hagut cap d’aquestes. Per
tant no hi ha massa a discutir. Tot i així l’opció del vot en blanc ha
posat nerviós a l’autonomisme complaent, com hem vist amb les crides de
Carod a no optar per aquesta via [notícia].
El vot en blanc té una incidència similar a cada cita electoral i això
fa que un vot blanc massiu o significatiu sigui més fàcilment
comptabilitzable i, per tant, interpretable políticament. Crec
sincerament que el vot en blanc serà notícia pel seu augment el dia 9
de març, el que ja no tinc gens clar és que aquest es pugui interpretar
en clau independentista i rupturista. D’altra banda, també els
partidaris del vot en blanc tenen un bloc per parlar sobre el tema [enllaç].

Comptat i debatut, el que importa aquesta vegada és que els botiflers i
els ocupants no s’emportin el nostre vot. Mai és un vot útil aquell
lliurat a l’enemic o al renegat submís i servil. No hi ha mals menors
quan l’experència (i els seus programes electorals) ens han ensenyat
que tota política que no fem nosaltres serà feta contra nosaltres, i
que no tindran cap angunia en vendre’ns per quatre llenties o alguna
competència retallada. Per tot això, seguiré reflexionant i parlant amb
tothom per decidir què faig el 9 de març, però si una cosa està clara,
és que no els votaré a ells.

El 9 de març… NO ELS VOTIS!

Independència, Socialisme, Països Catalans!