des del marge

Publicat a El9Nou el setembre de 1995.

Al cap dels anys el paisatge potser ha canviat. I nosaltres també.

Si la història hagués estat diferent, avui potser seriem una comarca de producció vinícola. Però els designis de l’economia, que són inescrutables, o el pas devastador de la fil·loxera o senzillament l’atzar han reduït les nostres vinyes mil·lenàries a un testimonial 1% d’ocupació del territori.

La major part es concentren a la serra de marina, a Vallromanes, Santa Maria de Martorelles i Sant Fost i representen la contribució del nostre cep autònom, la pansa blanca i la pansa rossa, a la Denominació d’Origen d’Alella.

Pel que fa a la resta de la comarca, la vinya és gairebé un record. I ens ha deixat grans extensions de feixes ermes i de parets seques que la brolla i el bosc van anar cobrint i que, després del foc, podem tornar a veure a Sant Feliu, per exemple. Cementiris de vinyes.

La fil·loxera, que es va detectar a Sant Celoni el 1882 i que només amb quatre anys va arribar a Mollet, ens va deixar sense esma i no vam saber reaccionar com altres comarques: la replantació de vinyes va ser parcial, les exigències higièniques no es van complir i els pagesos no es van agrupar tal com proposaven les mentalitats més avançades.

El tècnic Frederic Benassat deia el 1905: “…casi tots els viticultors pequen per falta de netedat als cups, premsa y demés utensilis, y sobretot dels que trepitgen, que surten tot sovint dels cups y tornen a entarhi, sens rentarse bé, perquè diuen que’l mateix most ja’ls renta, lo que es massa veritat, puig que’l most s’emporta les porqueries que’ls peus porten de fora, y se dissolen y donen mals gustos, y per mes que diuen que’l vi ja purga…”.

I tocant l’aspecte econòmic també deia: “…hi ha molts petits culliters que fan vi poch mes que pera el gasto de casa y com que cada hu el fa a sa manera, resulta que hi ha petites cantitats de vi sobrant de mil classes… fins que vehuen que ningu’ls hi compra o se’ls torna agre, tenint de treuressel a qualsevol preu…”

L’adéu a la vinya s’ha anat repetint any rere any per moltes altres causes,, que no tota la culpa la té la fil·loxera, i la història ens ha deixat un paisatge de vinyes escadusseres i escampades. I ja gairebé no podem veure com els ceps, d’ampla i negrosa ossada, s’han anat vestint de verd durant l’estiu i ara les branques s’estiren i s’ajacen. I com els pàmpols mig amaguen els gotims morats que s‘afanyen a madurar amb les últimes solellades. I la merla, golafre, que els visita.

Aquesta llum especial que tenen les tardes de setembre, a molts ens recorda el berenar  a la vinya. Pa amb xocolata amb figues i raïm. A la vinya hi solia haver una figuera generosa carregada de figues carnoses, mig obertes. Ens endúiem alguns raïms, els més madurs, en un cistell cobert d’un llit de fulles de figuera, grosses i aspres. I  també ens endúiem a casa alguna vespa que no volia abandonar la dolçor del gra del gra de raïm on xuclava.

Foto: vinyes del Rosselló     ©ddm