des del marge

el paisatge i altres accidents

13 de setembre de 2015
0 comentaris

MERIDIANA

CARTA AL MEU GERMÀ QUE VIU A  XILE

Estimat Ciscu,

 

Volem pa amb oli.

Les manifestacions d’aquests darrers anys són tan grans i tan difícils de capir que, quan acaben, hem d’anar corrents cap a casa per veure-ho a la téle. Han canviat moltes coses, saps. L’any 2012 es va col·lapsar la ciutat, una bona part de la ciutat, i tots estàvem astorats perquè no ens havíem pogut moure de lloc, perquè el riu de gent no caminava. Llavors no sabíem que ja no tornaríem a caminar més darrera una pancarta gegant, que encapçalava, sinó que tindríem un lloc assignat, una tasca a fer i que, senzillament, ocuparíem el carrer però no aniríem enlloc.

El grau d’obediència i disciplina és molt alt. Començant pel fet que ens inscrivim amb el nostre nom i deneí. I això també vol dir que el grau de confiança també ho és perquè devem pensar que ja no hi haurà represàlies mai més.

Aquest any, després de les cançons, dels parlaments i els segadors, la festa va acabar amb una rumba i amb un “volem pa amb oli”. Ho he sabut l’endemà, escoltant la ràdio. Volem pa amb oli, un resum perfecte.

 

El dibuix de la ciutat

Et sorprendries de la capacitat d’aquesta gent de l’assemblea nacional. De les idees que aporten, de l’enginy que tenen, de la connexió amb el poble. Després de la via catalana a l’estil bàltic, que va travessar el país de dalt a baix, amb la gent agafada de les mans,  ens preguntàvem quina una en faríem  l’any següent. Ens van dir que havíem d’omplir la Gran Via i la Diagonal. Això són molts quilòmetres, vaig pensar. I és que aquestes dues vies tan importants dibuixen una V de “victòria”,  el vèrtex de la qual és la plaça de les Glòries. La plaça de les Glòries ja no és aquell escàlextric que fèiem donant voltes en cotxe per una mena de maroma circular: ara és una esplanada que es pot travessar a peu. Pels passos de zebra, és clar.

I aquest any, la Meridiana, que precisament dibuixa amb la Diagonal una creu de Santa Eulàlia. O creu de Sant Andreu. La Meridiana, ara que les Glòries ja no són un empantano, apunta directe al Parlament, al Parc de la Ciutadella. Apunta directe pel meridià que passa a 2º 10’ 20” del de Grenwich. El meridià Paris-Barcelona

 

Moltes hores

Aquest era l’argument d’aquest any: dirigir-nos al Parlament amb l’ajuda d’aquest giny, el punter, que deus haver vist a les fotos i als vídeos.  Fletxa, cursor?  Un punter, ja està batejat.

El punter, cadascú el seu, s’ha presentat com una eina multi usos: durant les hores que dura la manifestació s’ha convertit en una mena de gorra amb visera agafada al clatell fent un petit estrip al cartró, i també en el clàssic avió de paper.  Has de pensar que ja tenim molta familiaritat amb el punter perquè molta gent l’ha portat  fet de casa. L’assemblea ha enviat instruccions per mail de com fer-lo.

O sigui que, amés d’inscriure’ns amb l’adreça electrònica i el deneí, de comprar la samarreta, d’acceptar sense protestar el tram i el color que et toca, amés construïm el punter com si fóssim a colònies.

Per passar l’estona fins a les 17.14, que és el moment àlgid de l’acte, cridem independència, fem ballar els gegants, aixequem castells, mengem l’entrepà, enviem fotos, berenem, saludem els coneguts, voti,voti, voti… I a l’hora en punt es fa una onada, un punter gegant, que va baixant fins al Parlament. Destinem molta  estona al desplaçament perquè tothom és conscient que no hi ha altra manera. Per exemple, en el meu cas, tan si vaig en tren com en els autocars organitzats, surto a la una de casa. La gent del Pallars i la de l’Ebre surten a les set del matí.  Aquest any hi va haver col·lapse a la línia vermella del metro: van haver de tancar una estona les portes de fora al carrer perquè no hi cabia més gent. Cap a quarts de set ens anem separant, la llum ha canviat i marxem a casa, a buscar el cotxe que hem aparcat qui sap on, a buscar l’autocar, el tren. No hem hagut de fer servir el paraigües.

El poder dels carrers buits

Una de les estones que m’agraden més és quan, dues hores abans, la policia va tallant el trànsit i només circulen els autocars fent llargues fileres. La gent baixa dels busos i es va incorporant. Si baixes en tren, a cada estació puja gent i més gent amb senyeres estelades. És molt emocionant. Tots anem allà mateix, cadascú al tram que li toca, que un cop al lloc trobarem perfectament indicat.

Quan la gent encara està a les voreres, m’agrada saltar al carrer buit per veure’n l’amplitud i la llargària. Per veure com és aquell espai sense cotxes, aquell espai per on passo tantes vegades. La megafonia canta. Els semàfors, aliens a la festa, segueixen canviant de color al ritme habitual.  Davant de l’Hipercor.

Fas un exercici mental per veure com serà l’espai quan estigui ple de gent, com serà la coreografia que farem, que tan bé han organitzat. L’any passat es respirava el dubte de si seriem capaços de fer les ratlles vermelles i grogues. I les vam fer.  Ara aquestes coses són importants perquè passen els helicòpters fent les fotos. La manifestació està pensada perquè es vegi des del cel. Ja ningú dóna importància al número de gent:  ara s’observa des del cel.

Els objectius

Comptar la gent, ja es farà a les eleccions. Llavors sí que serà important. I és que gairebé m’oblidava que totes aquestes mobilitzacions es fan relacionades amb la possibilitat de votar.  L’ambient que es respirava a la Meridiana era que aquest any era l’última vegada, que l’any que ve aniríem a la platja, a celebrar-ho.  Ja ho veurem.

Espero, Cisco, que aquestes notes anecdòtiques, afegides a la informació gràfica que ja deus tenir,  et serveixin per veure com van canviant les coses. Explica-li a la Julie i fes-li un petó.

Una abraçada

 

Sunta


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.