des del marge

el paisatge i altres accidents

8 d'agost de 2016
0 comentaris

EL MAR del VALLÈS

 

Publicat a El9Nou el juny de 1991

Al cap dels anys el paisatge potser ha canviat. I nosaltres també.

De Granollers a Mataró, només 20km. De Sant Celoni a Arenys, 17 km. Tan poca distancia que ens separa del mar i tan poc que el coneixem. Dels pobles que toquen al mar, de la costa, en diem genèricament “la platja”, com si només n’hi hagués una, o com si totes fossin iguals. Diem la platja per designar un lloc geogràfic on passem les vacances, on anirem diumenge.

En aquest sentit som ben bé de l’interior, i com per a molts pagesos rústics d’abans, el mar per a nosaltres no deixa de ser una bassa molt gran que es divisa quan t’enfiles a Parpers o a la Font de Cera. I l’agua sempre la veiem del mateix color i les onades se’ns repeteixen sense gràcia.

Fins i tot avui, que les distàncies són com un esternut, jo diria que a la comarca tenim més joven afeccionat al ràfting que al surfing. Som al prelitoral. I els nostres peixos són dos: el barb i la carpa.

Ja sabem que el clima marca el caràcter dels pobles, i que moltes coses ens deuen diferenciar de la gent del Maresme perquè a ple hivern  -per posar un exemple-  si saltes cap a Arenys o cap a Alella et trobes un país florit de mimoses, d’ametllers, de balcons; quan el Vallès encara dorm sota una monòtona boirina que no ha acabat de deixar l’olor de castanyes torrades.

Després, a la primavera, les dones de Vilassar o d’Argentona ja duen vestits prims i escotats, ensenyen les cames morenes i en general tenen l’aire relaxat dels estiuejants.

Segurament que ells no recorden la primera vegada que van veure el mar. En canvi, qui de nosaltres no recorda aquesta emoció viscuda a Collsacreu, Parpers o Font de Cera? I l’aparició de l’horitzó marí al capdamunt de la forta pujada de revolts seguits, cargolats i bacs?

Per aquestes tres finestres la majoria de vallesans de la segona i tercera edat hem vist el mar per primera vegada. El mar entremig dels pins i l’olor de resina calenta. I per a molts això es repetia un sol cop l’any, per Sant Joan, el dia d’anar a la platja. Que lluny que som del mar.

Per aquestes tres finestres també hem tingut contacte amb una civilització de maduixes, de planter per l’hort que ens duen els pagesos del Maresme el dijous a mercat, de clavells, i de cases amb portalades més amplies i façanes de buguenvíl·lies.

I també a l’estiu per aquestes tres finestres de casa nostra ens arriba, havent dinat, la marinada, que deu ser el vent més petit i discret que existeix i que ens fa vivible la migdiada i la tarda en una depressió xafogosa que de vegades no respira.

 

Imatge: la gasolinera del Coll de Papers després de construir el túnel   ©ddm


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.