des del marge

Publicat a El9Nou el desembre de 1992

Al cap dels anys el paisatge potser ha canviat. I nosaltres també.

Quan sortim de l’Ametlla per la carretera de Puigraciós, després de travessar unes inhòspites urbanitzacions amb tanques altes i portals barrats, arribem al veral del Serrat, que tots hem vist sempre com un pessebre perquè les cases hi són posades una per una amb la mà, estirant el braç, damunt dels suros i la molsa.

Primer hem col·locat el cel, amb xinxetes, a la paret; un paper blau on hi ha pintats uns quants cúmulus i estratocúmulus de color blanc i gris. Déu quan va fer el món també va fer el cel entre les primeres coses, tot i que dels núvols i la pluja potser es va descuidar una mica, i després al llarg de la història és una de les coses que se li han anat reclamant.

Quina impaciència això de posar primer el cel i la instal·lació elèctrica que ha de quedar amagada sota la molsa i les serradures! Amb les ganes que tenim de posar les figuretes.

Cobrim l’embassament de Vallforners amb paper de plata replanxat i allà destinem la bassa dels ànecs, i un pacient pescador al costat de la dona que renta, damunt la molsa que ham anat a comprar perquè ara és més cívic que anar a robar-la al bosc.

Els cingles de Bertí, en carn viva, són els suros arrugats i soferts, repenjats a la paret sobra una vora del cel. Potser hi posem un arbre de testimoni amb la capçada fet d’un liquen nevat.

Tenim un parell de palmeres que situem disperses, imprecises; tal com viuen les palmeres a la nostra comarca: escadusseres en el barri d’alguna casa de pagès més senyorial.  I també alguna atzavara entre dues pedres per fer contrast amb la farina  ̶massa farina̶  que escampem al final de tot. Entre el nord i el sud, entre la neu i la palmera, és on vivim nosaltres.

Els pastors baixen de La Calma i uns altres venen dels altiplans de Castellterçol pel camí ramader que passa per Sant Feliu cap a Caldes de Montbui. Des de sempre han caminat per aquí amb els ramats d’ovelles i cabres.

La cova és en un lloc ni molt alt ni molt baix, perquè em sembla que la Verge Maria en el seu estat no podia enfilar-se gaire amunt de la muntanya. Potser és a Samalús, solells i arrecerat. Potser als boscos del Montnegre, sota l’espessa i càlida carpa de les fulles d’alzina. Perquè sempre em va semblar molt escàs l’alè d’un bou i d’una mula per escalfar un nadó que jeu sobre la palla ben conill.

L’anunciata la posem en un indret entre els conreus i el bosc, entre uns ermots i la riera. Potser La Roca… segurament Marata. I apa! A recollir boscalls, a encendre un foc, a buscar còdols per falcar bé l’olla, i a vigilar que la bombeta no cremi el paper vermell de cel·lofana. Un pastor ajaçat no para de bufar per avivar el foc, un altre està distret, i un altre té un cistell amb pa i pomes. En un pollancre pelat que hem posat allà a prop, un àngel de gairell, sempre en perill de caure, anuncia als pastors la bona nova. Ells estan admirats, alcen els braços. S’ho creuen? I l’àngel fa patir per si es peta la branca massa prima; i és llàstima perquè jo sempre he cregut que és ell l’autèntic protagonista de la nit. Qui ens anuncia alguna cosa.

El caganer està més lluny, en un racó, prop de la depuradora municipal que encara no funciona. I els reis, tan estrambòtics, ja van venint. S’acostaran una mica cada dia. Porten estanys regals  ̶ què és la mirra?̶  pel camí ample que deu ser l’autopista, i els guia un llum a l’horitzó, una estrella amb cua des del cim del Turó de l’Home.

Fira de Santa Llúcia de Granollers           foto©ddm