INCENDIS d’HIVERN

 

 

            És temps de cremar esporgues i marges. Cada dia quan torno a casa veig les fumarades espesses i blanques aquí i allà,  prop d’alguna casa de pagès als aiguavessos de la Garriga o de Cardedeu. M’imagino que cremen canyes o fulles seques de noguera o brancam de cirerer. M’imagino l’olor. Veig el rastre de cendra, el contorn de la foguera un cop apagada. El pagès que fa el que s’ha fet sempre en aquest temps. Perquè el planeta ha donat una volta al sol i ell ho sap.

            Amb el Cisco hem comentat més d’una vegada el record que tenim d’aquelles tardes d’hivern que cremàvem l’esporga dels avellaners del secà fent focs al cap dels rengles. Era aquella hora llostre i el sol s’estava fonent per la banda de Caldes. Havíem estat esporgant tot el dia i ara, amb les mans gelades i els llavis crivellats, arrossegàvem les capçades més grosses cap al camí i ruixàvem la pila amb gasolina abans d’acostar-hi l’encenedor.

            Alguna cosa passava entre els colors del foc, el fred que baixava sobtadament en desaparèixer el sol, i nosaltres. Alguna cosa ens connectava amb alguna altra cosa que encara no hem descobert. S’obria algun forat a terra com una xemeneia que ens portava cap al fons  d’un volcà.  Una connexió molt intensa. Antiga. Mineral.  I davant dels ulls una visió distorsionada i tremolosa pel gas transparent que s’escapava de les flames.

L’olor de la fullaraca, l’espetec dels troncs humits, l’anorac penjat en una branca, les destrals i el bidó de gasolina. Deixar les brases ben apagades. La feina del dia acabada.

Imatge: aments d’avellaner, arracades     ©ddm

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *