des del marge

el paisatge i altres accidents

1 de juliol de 2016
0 comentaris

ELS HORTS de la VIA

Publicat a El9Nou el juliol de 1995.

Al cap dels anys el paisatge potser ha canviat i nosaltres també

 

Quan circulem per les nostres carreteres amb ganes de badarja ens podem fer una 9dea de la personalitat de la comarca per la diversitat de coses que veiem. Anant pels camins rurals, tan polsosos a l’estiu, agafes una altra sensecaió i amplies coneixements. Si vas per l’autopista el paisatge és molt diferent; va més de pressa… Però avui volia parlar del paisatge de la via del tren, més concretament del shorts que al seu cpstat hi fan vida al llarg dels 40km de la línea del Nord i dels 40km de la línea de França, que cusen el Vallès enmig de canyes i per l’esquena de les cases.

Entre les fabriques i la via, entre els blocs de pisos i la via, fins i tot en el petit espai que separa el camí i la via, hi ha tot un món de verdures, d’hortalisses i d’arbres fruiters. Un món d’alimentació mediterrània, que diriem ara.

A estones el shorts són escadussers com si fossin d’algun gardaagulles, però de cop n’ha ha grans extensions. El recorregut entre Montmeló i Montornès n’és un exemple i, curiosament, coincideixamb una gran concentració industrial.

En aquestes travessies el tren hauria de reduir velocitat perquè poguéssim admirar el laberint de crestalls, les barraques fetes d’uralitaa per guardar les eines, els enginys de regadiu a base de bidons de plàstic fent sifonts i vasos comunicants perquè l’aigua arribi a l’última maduixera; i els espantaocells.

Tancats en petites finques, l’element constructiu predominant d’aquests horts punks és el somier. Quantitats ingents de somiers conformen els minifundis i també fan de portes. Trossos d’armari o de calaixera portats del contenidor acaben de donar aquell toc de drapaire tan nostre, i fan una exposició del mobiliari funcional dels darrers anys. Una mongetera s’emmiralla en un bufet i un rengle de patates s’allarga i es dobla en un altre mirall.

No hi falta de res. La diversitat de cultius cobreix tot el cicle de primavera i estiu, i están generalment molt ben portats. Són horts dels de cavar amb la magalla, com abans. Ara a les grans plantaciosn el paiví i les verdolagues no moren a cops de magalla, sino que sucumbeixen sota els plàstics negres i, gràcies a això, la terra no està tan aball.

Veiem fins i tot com en un racó de res es pot sembrar una cabeça d’alls que, gra per gra, serán mitja dotzena de plantes. Sí señor, que no som un país tan ric com ens volien fer creure.

Els jubilats i també altres homes, dones i canalla són els jardiners d’aquestes vores de la via. Economia familiar estreta? Paladar per la frescor de les faves o l’enciam eixint de collir? Enyorança de la terra?

Sobre el règim de tinença de la etrra que afecta aquests horts, no es sé res. Propietaris, arrendataris? Parcers?  …okupes? En tot cas, una lliçó d’estètica i de convivància entre el balast de la Renfe i la ceba tendra.

 

Imatge ©ddm


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.