des del marge
el paisatge i altres accidents
LA RATAFIA
Aquest any no sé si en faré perquè encara me’n queda de l’any passat. Trucaré a la meva amiga Pili a veure si hem de comprar aiguardent, perquè la ratafia i algun altre licor els fem juntes. Ella amb la recepta del museu de Cardedeu i jo amb la recepta de la meva besàvia.
De la vintena d’herbes de la llista, encara no he identificat la rementerola i, es clar, no la puc collir perquè no sé quina és. Algun dia la trobaré en algun llibre o en una excursió didàctica. De moment no és urgent perquè aquesta ratafia ja té molt bon gust i, com que porta tants elements, una cosa o altra arregla.
La ratafia és una d’aquelles coses que no saps si és una beguda d’ havent dinat per ajudar la digestió, si és un remei preventiu de diferents mals o si és simplement una celebració del bon gust que deixen les herbes ben combinades en l’aiguardent. Potser abans la gastronomia i la farmàcia no estaven tan allunyades com ara. A mi m’agrada la sentor del còctel de les herbes i el puntet de la nou tendra.
M’imagino la besàvia amb un mocador al cap, amb la meva tia Emilia, de nena, anant a buscar les herbes. De ruda, en tenen a can Maspons. De tarongina, a can Ferrerons. La nepta, la trobarem al bosc de can Brustenga… Això m’explicava la tieta a qui l’avia ensinistrava en la cultura de la medicina de pagès pels camins de Santa Eulàlia.
M’imagino la besàvia aprofitant per recollir informació del poble casa per casa i fent córrer les notícies a l’estil de l’època. Portant un cistell de cireres. Recollint grana de tomàquet d’aquell tan dolç de l’any passat. Oferint esqueixos per empeltar la figuera. Demanant on podia trobar aquell cascall doble del que ella havia perdut la mena. Fent el tràfec de la selecció genètica. “Quan madurin els albercocs ja us tornaré el cistell”.
Faig la ratafia per no oblidar. Per no oblidar la vida que no he conegut, com si m’enyorés d’ alguna cosa amable i essencial. Ben bé, no sé perquè la faig. Potser només és per tenir excusa de collir un ramet de llentiscle, uns granets de ginebró, unes flors de caps d’ase, un brotet de marialluïsa. Així mateix, com expressa la recepta: miques, brotets, pessics… I sobretot les nous verdes, que es presenten com el sortilegi i la clau.
Al principi, les herbes les trobava molt distanciades una aquí, una allà. Però m’he anat concentrant en fer una collita de proximitat, com es diu ara, i puc dir que les trobo totes a la mateixa urbanització on visc i al bosc del terme. Llevat de les nous, que les cullo, per mantenir el fil familiar, d’una noguera de can Burguès. I sempre en guardo mitja dotzena al congelador un any per l’altre, no fos cas.
Diu la Pili que ja ens hi podem posar: que a l’alta muntanya es cullen les herbes per Sant Joan però que al Vallès tot és més primerenc.
imatges: ©confrariaratafia.cat .
Comparteix això:
Relacionats
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Enllaços de la rementerola:
http://vegetalscollserola.blogspot.com.es/2013/06/rementerola.html
http://ichn.iec.cat/Bages/brolles/Imatges%20grans/Satureja%20calamintha.htm
Potser ja els coneixes… en fi, a veure si t’ajuden a trobar la rementerola