CANYA, CANYA!

Publicat a El9Nou el maig de 1992

Al cap dels anys el paisatge potser ha canviat. I nosaltres també.

Són propis del nostre paisatge d’estiu els camps i horts poblats de naspres, aquestes canyes sofertes sense les quals no creixerien ni les tomaqueres ni les mongetes tendres. El pes que arriben a aguantar!

Quan la planta és menuda ja s’enaspra amb canyes lligades amb vetes, de quatre en quatre, i durant uns quants dies sembla que els indis ens colonitzin i que comencin a plantar les tendes als nostres camps.

En aquest punt és quan podem admirar l’arquitectura dels naspres i la destresa del pagès. Els homes de Can Calderí de Sta Eulàlia fan aquesta feina amb una absoluta perfecció: es miri des d’on es miri, la línia de canyes és completament recta. L’angle que fan a dalt, a la creu, és completament uniforme, i dóna gust entreguardar les paral·leles des del camí, des del rec o des de l’altra punta. Bo i caminant pel costat del camp enasprat s’observa un auster calidoscopi, una autèntica performance de firma desconeguda. El jovent de ciutat podria pensar que allò està fet per un ordinador i no per les mans i la saviesa de les persones.

La mongetera, amb l’ajuda del sol de juliol, es comença a enfilar canya amunt i amb quatre dies tot l’esquelet de la plantació queda amagat sota la verda ufana. Llavors apareix una cort d’altives dames versallesques de cintura prima i asfixiant.

Els fils de les mongeteres caminen per la canya en sentit invers al de les busques del rellotge –coses del codi genètic–  i s’arrapen a les escasses restes de fulla seca que conserva la canya i que encara xiulen com paperets al vent.

canyes i pi

A ple hivern, hi ha un dia imprecís destinat a tallar les canyes del marge del torrent, desbastar-les i disposar-les en feixos drets contra la paret del porxo o inclinades sobre l’enforcadura de la noguera perquè, si s’apilen ajagudes, les canyes es podreixen. És un dia en que el pensament ja vola cap al roig dels ramells de tomàquets de penjar i cap a la mantega a la boca de la mongeta del ganxet, riquesa essencial de la nostra comarca, el caviar del Vallès.

A les regions muntanyoses els pagesos, pobra gent, no tenen canyes i s’han d’espavilar com poden fent “mongetes de bastó”. Nosaltres gaudim d’aquesta planta tan autònoma i vividora, de fulles d’un verd tenyit de blau que sonen com el fregadís del teixit de glacé, i que fins i tot ens anuncia amb la seva florida tardoral  –per qui ho sàpiga observar–  si farà gaire fred a l’hivern.

Assistim, però, a la substitució dels naspres de canya pels de plàstic: una xarxa verda, baixeta, que fabrica l’empresa Intermas de Cardedeu, pionera en productes d’aplicació agrícola. S’estalvia feina. Ni tallar canyes, ni llossar-les perquè es clavin fàcilment a terra, ni ferir-se les mans amb les arestes.

Ara no ens ho sembla, però l’elegància dels naspres serà una cosa que trobarem a faltar en el paisatge. I TV3 tornarà amb l’eslògan “Canya, canya!”

 

Fotofrafies: ©ddm

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *