LA MÀRFEGA ESVENTRADA

Mercè Moreno,  membre del grup d’escriptura Pasta de Full,  ha estat guanyadora del Premi Literari del Diari de Terrassa.

 ***

La màrfega esventrada

 Em sorprèn el silenci quan arribo a casa a mig matí; és pesant i aclaparador, carregat de mals pressentiments.

La mà que posa la clau al pany, evitant que grinyoli, no sembla meva.

Entro a casa com un lladre. D’amagat. Com si estigués fent una malifeta.

No sento res, cap fressa de passes amunt i avall. Ni el taral·leig  al que em té acostumat mentre feineja per la casa. I aquesta quietud estranya m’accelera la respiració.

Em trec les sabates i començo a enfilar escales amunt. Lentament. M’aturo a cada graó. Encara hi ets a temps, gira cua i marxa, em dic. Però el peu avança amunt. Sempre amunt.

M’arriba la remor de veus que xiuxiuegen i a mida que avanço escolto gemecs. I un esbufec sorollós, accelerat i entretallat.

La porta del dormitori està entreoberta. I els veig. Ella, que és meva, li regala carícies que em són desconegudes. Es mou a sobre d’ell ingràvida. Arqueja l’esquena al ritme d’una onada gegant fins que esclata.

Només em caldria estirar el braç per tocar-la. Llavors fa un gest que reconec. S’agafa els cabells amb les dues mans, com si volgués fer-se una cua. Ell li bufa suaument al clatell mentre la suor li regalima esquena avall.

Ella acosta la boca a la seva orella i ell riu.

Un calfred em recorre l’espinada.

Si ella no fos qui és, fins i tot m’agradaria l’escena.

De sobte decanta el cap i mira una merla que s’ha posat a la barana del balcó. Reculo i m’amago.

Noto com la ràbia em va creixent per dins. M’enrampa les cames, s’entortolliga als budells, serpenteja per les costelles, s’esmuny entre les vèrtebres, m’enverina el fetge, em bloqueja el cervell.

Una glopada agre de llet em puja fins la gola. Surto corrents de la casa i vomito a sobre del parterre d’hortènsies blaves. El cap em roda.

 

No, senyor jutge, no sé qui va esventrar la màrfega ni qui els va matar.

I què si el ganivet té les meves empremtes!

Era jo qui sempre s’encarregava de fer el dinar.

 

 

 

Foto:   ©esther borràs

 

 

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *